Com una papallona de colors torrats i taques brunes, passejo per les flors, tot esperant com ella, un moment per compartir-la...
Sovint no hi ets, i m'alleugereix, aleshores, no haver collit la flor per oferir-te-la. Potser m'avergonyiria haver-ho fet i no tenir a qui donar-la.
No serà teva, ni tampoc meva, finalment, una flor, només és una flor. I té el seu petit lloc, insignificant, i també el seu rol: captivar papallones.
Torno a volar, amb les ales un xic malmeses.
Les fas tu aquestes fotografies? S'escauen al lirisme de les paraules. Hi ha un haiku que diu alguna cosa com "pena collir la flor, pena deixar-la".
ResponEliminaAquestes sí que són fetes per mi. No domino gaire el tema fotos ni tinc cap màquina bona, però ho vaig intentant, en llenço mil i n'aprofito dues! :)
EliminaAquest sentiment de l'haikú que tu dius és ben bé el que tinc jo, sempre, amb les flors i també amb altes coses, més inaccessibles que les flors.
Moments efímers de flor i papallona, però quan coincideixen, esclat de goig.
ResponElimina(Semblem un trio, Helena, tu i jo. Aquesta nova -i deliciosa casa teua- és com un lloc tàcit per a una breu tertúlia :)
Esclat de goig, quan compartim, noves Flors, tens raó!!!
ResponEliminaSemblem un trio... :) he, he, he... hi ha sensacions i sentiments que a vegades són difícils d'explicar. Tant m'agrada tenir un munt de comentaris als Moments, com tenir aquesta petita tertúlia aquí en petit comitè...
I les dues coses... doncs ja és genial!!!
ResponElimina