Llum taronja

He  sentit  fred,  avui,  en aquesta  nit  d'insomni  de tu,  no era  un fred  de la temperatura  de l'aire,  ni de les  hores sense  sol de la  nit. Era  un fred  que em sortia  de dins  i  que  s'escampava  lentament  fins  a la pell  de tot  el cos.  Era  un fred  d'un  nou punt  d'inflexió. Un més  encara,  en aquesta  agonia  sense  límits.  S'ha  fet immens  aquell  punt  on tot  ha canviat  un cop  més,  aquell  punt  on les  paraules  dolces  i amoroses,   deixen de tenir  el mateix  significat  de sempre. Quan la  dolçor  és  més  amarga  que el  silenci.  I  tremolant  de fred,   només  sorgia  un dubte,  quins  mots  són els  adequats,  quins  són l'essència,  i quins  són  prescindibles?  Com podria  fer-te  arribar     aquest  missatge  que  vull  i que  desitjo  per  preservar  la integritat  dels  somriures?    Per  no renunciar  als  mots  de  compartir  placideses,  però  apartar  per  sempre  les  màscares  d'un  amor de  tranquil·litzar  consciències. 

Aquella  llum taronja,  ja no hi és,  quedem-nos  amb  el verd,  que  dura  perennement,  sense  tanta  joia,  és  cert,  però  també  sense tantes morts  quotidianes.