divendres, 31 de maig del 2013

Abelles i cards




Potser  hauria  de fer  com les  abelles,  que  no es punxen mai  amb els  cards.  Les punxes hi són, per elles i per a mi. Elles les defugen amb facilitat, perquè  busquen el pol·len ben bé allà on és, entre pètals i estams. Creuen que no hi han d'anar a fer res a les punxes. No s'hi acosten, o si ho fan, és amb la lleugeresa infinita que els impedeix punxar-se. Vaig venir-te a buscar, també  vaig respondre al teu gest i als teus mots. El meu lloc era just a la superfície,  entre estams i pètals, però curiosa i inquieta vaig  arribar  a les  punxes, sense saber evitar-ho. Retornar a la superfície, vol molt de temps, molt més del que era d'esperar. Vaig i vinc i encara em punxo. Ja no trobo el lloc  segur. Has fet com el card més vell, que ja ha perdut els pètals, i en el seu lloc llueix les punxes més fines. I l'abella ja no hi va.

10 comentaris:

  1. Som ben masoques a voltes.

    És veritat que tornar a la superfície vol molt de temps. Però el pitjor enemic és l'interior.

    ResponElimina
  2. Em veig en aquest text... Les punxes de vegades no són visibles fins que sents la punxada, les abelles són molt més espavilades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt més, molt més, en trobem en el text... doncs. :)

      Elimina
  3. Punxar-se. Sagnar
    per descobrir
    que ets humà i feble.
    I fer ferida a la pell,
    mentre l'angoixes, cruel,
    amb la crosta, que costa,
    que mai no arriba...

    OH!! :**

    ResponElimina
    Respostes
    1. La crosta que costa, m'agrada molt!!! no que costi, sinó les paraules... :DDD

      Elimina
  4. M'agraden els lliris, i m'agraden els cards.
    Potser tu ets, com deia Ausiàs March, un "llir entre cards", (n'estic segura ;) bell com una primavera, però he de dir que els cards també tenen la seua bellesa, són profundament bells encara que segons com ens hi aproximem, ens punxem. Tot i això, malgrat les possibles punxades, la seua bellesa em (ens?) fascina. I això em porta al pensament una entrada que tot just he llegit en un blog acabat de crear (que val la pena, us el recomane), no perquè tinga a veure amb les abelles i els cards sinó pel comentari que m'ha suggerit de fascinació oposada, o… no tan oposada?

    http://interioritats.blogspot.com.es

    ResponElimina
    Respostes
    1. ja he anat a veure les interioritats que ens proposes i estic escoltant la seva música.

      A mi també m'agraden els cards, però a vegades no tinc l'habilitat de les abelles... sembla fàcil, oi? fer com elles...

      Elimina
    2. El temps, el pas del temps ens ensenya a ser abelles però potser és un aprenentatge que no serveix d'una vegada per a tots els cards, sempre s'ha d'aprendre de nou.

      Elimina
  5. Les abelles van a la seva, on hi hagi nèctar, allà van elles i les punxes ja han après a esquivar-les. Potser les persones en podríem aprendre , ja que sovint volem evitar les de la vida, però sempre acabem punxant-nos. I de vegades se'ns en clava alguna, i es fa molt difícil de treure, ja que com més esforços fem, més se'ns endinsen a la pell...

    Jo, els cards, els trobo preciosos i quan s'assequen pots fer-ne un bonic ram.

    ResponElimina