dijous, 18 de juliol del 2013

Primer bocí de la història - 9

-Nen, pusil·lanimitat? des que vaig llegir-te, que aquesta  paraula  em martelleja l'ànima, gairebé  físicament. Em fa mal que et vegis així.
- No, no em veig així, va ser aquell moment, sentir-me  incapaç d'expressar el que sento, trobar-ho  buit.
- Pusil·lànime: d'ànim feble i tímid (ho diu el diccionari  DIEC2) ànim feble? perdona  noiet, però no l'hi has tingut mai. I tímid? una mica, però potser menys que la majoria de la gent. Per què ho trobaves buit? Ho trobaves buit, tu? O creies que li trobaria jo?
- No ho sé. Potser més la segona cosa que no pas la primera. Però a mi tampoc em convencia el que escrivia.
- Clar que no et convencia...  fa dies que vas en sentit contrari al que hem anat sempre.  Sempre ens hem parlat buscant aproximar-nos, dient el que sentim i ara fa dies que escrius d'una manera  distant, educadament  i  correctament distant. Per què?
- Tu també ho fas... em sembla que ens farem menys mal.
- Jo només et copio.  M'he cansat de fer el ridícul. Si accepto la teva distància és per protegir-me i no haver-te d'enviar a fregir espàrrecs. Però és curiós que la teva solució, sigui quin sigui el problema és  el distanciament, l'aïllament. La meva és l'aproximació i la comprensió. Però a un moment o altre les reciprocitats es necessiten...
- Sí.
- D'acord. I si no hi ha aquestes reciprocitats, millor deixar-ho córrer, no? Jo sento una tristesa infinita a causa de nosaltres i tu et sents pusil·lànime. No hi guanyem res.
- Per què ha de ser tot o res? Tu no eres del tot o res. Podem ser amics a una altra distància.
- No, no vull ser amics a una altra distància. Saps que jo hi seré mentre vulguis trobar-te a tu mateix i als teus  sentiments i trobar-me, si el que vols  és distància, aleshores tindràs distància. Però no vull fer-me més  mal amb  tu. Ja  en tinc prou. Jo només necessito una  autenticitat en les coses. Si m'estimes, m'has de poder dir que m'estimes i si ja no m'estimes, m'has de poder dir que ja no m'estimes. Serà trist, però acabarem abans.
- Clar que t'estimo, com pots dubtar-ho?
- Sempre, des de fa 10  anys que som amics m'he sentit estimada  per tu, malgrat  els teus "amors" i malgrat els meus, érem amics i jo sentia aquest amor càlidament amistós, que m'agradava prou i en canvi, ara no, ara no me'n sento gens i bé ho hem d'aclarir això.
- Si que t'estimo, però prefereixo que no parlem gaire de sentiments.
- Però si sempre hem parlat de sentiments...  dels compartits i dels que sentim per altres persones.
- Ara no puc.
- Ara prefereixes mentir-te a tu mateix i com que tu t'ho creus, penses que jo també m'ho creuré.
- No em menteixo. Però  ...  si em menteixo i m'ho crec,  ja és com si no em mentís.
- Però a mi em dónes constantment el missatge que t'importo molt poc. Si  m'ho cregués de veritat, ja no seria aquí.
-No m'importes poc, m'importes molt i tot això m'ha fet patir més per tu que no pas per mi.

La Berta va somriure, però amb un somriure molt trist.

- Paties per mi, però en comptes d'acceptar les meves solucions, sempre posaves les teves per davant... distanciament i racionalitzar-ho tot.
- Són les úniques solucions que conec.
- Que vols, Martí, què he de fer? Oblidar-te per sempre?
- Noooo, si us plau, no.  No és això  el que vull. Si no ho tinc ho trobo a faltar.
- "Ho" que és ho? La relació? Les cartes? Les converses?
- Tot
- Tot sóc jo...  em trobes a faltar?
- Sí.
- Provem de trobar-te  d'on t'has  amagat?
- ........................
- T'hi ajudo?
- ........................
- M'estimes...
- Sí
- Em desitges?
- Sí...
- I et fa por la barreja de les dues coses. Una sola la pots controlar. Dues et fan terror.

14 comentaris:

  1. Per ser amics s'estimen molt, és veritat! És una relació ben maca. M'agraden aquests diàlegs!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I jo m'alegro que t'agradi, crec que les persones necessitem relacions maques i menys encasellades en les més convencionals. Gràcies, m'animes a seguir inventant diàlegs.

      Elimina
  2. Et llegeixo d'una tirada.
    I faig costat a les paraules de Fanal Blau de fa uns dies.
    Puc reconèixer la meva ombra. La meva por. El meu no creurem.

    És la "teva" història i veig pinzellades de mi. Retrobo en les teves paraules mirades que m'han lliscat entre els dits.
    Com la remor de la tempesta que m'ha despertat aquesta nit. Com el desig que creixia de sortir nu, sota la pluja, per fer net d'aquesta capa sobrera.
    D'aquesta pell de convencions i "bons costums" sota la que ens amaguem tan sovint.
    Per no fer mal.

    Per no fer-nos mal.

    Gràcies...

    Un petó dolcíssim, Carme


    ResponElimina
    Respostes
    1. Per no fer mal... per no fer-nos mal, la sinceritat i la companyia i la recerca de les millors maneres i els millors camins.

      M'alegro que tant la Fanal blau com tu us hi pugueu reconèixer, m'encanta que passi, això. Necessitem aplegar recursos de tots per resoldre coses que encara ningú no ha resolt... o al menys no ho ha explicat.

      Un petó, Barbo!!!

      Elimina
  3. Amb sembla que aquest noi té l' autoestima una mica per terra...
    Això de tot o res, m' és una mica familiar; Penso que han de ser més sincers si no es volen fer mal.
    Em costa creure que dues persones s'estimin i siguin tan reàcies a l'hora de parlar de sentiments...
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha la por... hi ha la inconsciència... hi ha persones que són molt poc conscients d'allò que els passa per dins, n'hi ha d'altres que potser en són massa.

      Petonassos.

      Elimina
  4. Si fan patir, i et diuen que t'estimen, és que aquesta moneda només té una cara. I és ben fosca. No, l'amistat i l'amor no són això.

    Petons clars i ben encaminats.

    ResponElimina
  5. Ets mestra en els diàlegs (tant que em costen a mi!). M'agrada molt, aquest fragment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Noves Flors, m'apassionen els diàlegs, els reals i els inventats...

      Elimina
  6. M'ha agradat molt! Aquest diàleg m'és familiar, quan l'amistat i l'amor es confonen i ens confonen i no sabem com ordenar-los perquè no es poden ordenar. Potser en aquest cas n'hi ha un que estima a l'altre d'una manera que no pot ser corresposta i per això neix aquest estira i arronsa. Fins al final on es revela el conflicte: estimar i desitjar alhora els fa por.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest cas, jo volia explicar que el sentiment hi és, però costa d'acceptar, per la por de no complicar-nos la vida.

      Elimina
  7. Els límits, les distàncies... De moltes menes, n'hi ha. Per a cada cas, podríem dir. Però costa encertar-los. Solució fàcil: posar un mur infranquejable, gruixut, amb vidres, espines... Llavors no tens cap problema. No existeixes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La distància adequada és diferent per a cada relació que tenim, trobar-la sovint és ben complicat. Jo sempre em resisteixo als murs infranquejables... però a vegades necessitem protegir-nos, ni que sigui provisionalment.

      Una abraçada Jordi.

      Elimina