Primer bocí d'una història - 5

Pensaven que no hi havia res d'impossible per a ells dos. Encara que això tampoc volia dir que tot fos possible. 

Havien ensopegat amb alguns entrebancs i  s'havien adonat que si bé no tot era tan fàcil com els havia semblat durant anys i anys,  es veien capaços de remuntar qualsevol situació.

Prou que hi havia veus que els deien que un cop s'ha trencat alguna cosa important en una relació, mai no serà el mateix...  però ells tossudament ho intentaven de nou i sabien que se'n sortirien, més tard o més d'hora.

- No estic orgullosa de com hem fet les coses, Martí, ni de mi mateixa   ni tampoc de tu. Ni tu ni jo no ens mereixem tot això que ens ha passat. Ni tu et mereixies la tristesa i la fragilitat que t'he abocat a sobre (jo sé de sobres que no saps com gestionar aquestes coses) ni jo mereixia la fredor i la distància que hi has posat - li va  dir  fa  uns mesos  la Berta.

En Martí assentia amb el cap, però no va dir res. Li costava de parlar d'aquests mesos difícils, per la mateixa  raó. No volia  sentir-se  fràgil, ni sentir-la vulnerable. Ni saber ni reconèixer que li havia fet mal. Tot i així  finalment va ser capaç de fer-ho: t'he fet molt de mal, va dir tot de sobte, amb una tristesa poc acostumada als seus ulls. La Berta creia que la seva sinceritat era molt més important que la por als sentiments que ell  tenia.  I oscil·lava entre la tristesa de veure la poca empatia i el poc acolliment d'ell, enfront de la seva tristesa,  i la necessitat de remuntar tot això dient les coses pel seu nom.  

I s'havia explicat un cop i un altre... ell callava i deixava passar el temps com a element curador.

PD:  seguint  el fil de  Noves  Flors