Reflexos opacs

Hi havia  una estranya  harmonia  en l'aire,  la  conversa  anava  descanviant  llàgrimes  eixutes  que no  rodolaven  enlloc i només prenien forma de   paraules  pels teus  silencis trencats  amb  bocins  de mots  un pèl estrafets  que  deien i no deien. I  jo n'estava  contenta,  malgrat  la desesperança,  malgrat  la tristesa.  Sabia  que  allò  posaria  fi  definitivament  als  dubtes i incerteses.  No estiguis  tan  seriosa,  em vas  dir  a peu de carrer,  on ens vam separar  abans  d'hora...  Quan només  veus  que el camí  s'ha  acabat  i  que no hi ha  res  a compartir  perquè  ja no queden mots  que  tinguin el mateix  significat,  com podria  estar-ne  contenta?   Hi ha reflexos  opacs,  pesants,  que  trenquen  la  lleugeresa  que  hi havia  entre  nosaltres.  Em vaig  deixar  engolir  per  un futur  diferent,  d'absències  inevitables i incomprensibles.  A  tu mai  no t'ha  calgut  el meu  tacte  per  ser.  Sempre  ets  en  la mesura  que  vols i que  desitges  i  jo  no he tingut  mai  lloc  en el teu món,  encara que semblés  que sí.    I si només podem parlar  de coses  vanes,  com  em  dius...  Si  et  plau,   no  me'ls  miris  si no vols,  però  no  em demanis  que no  tingui els  ulls  tristos.

Torna 25 - El criteri prescindible