Enlluernada

Una fotografia  que  em va regalar  la Pilar

Enlluernada  per aquella  claror,  que ni els  núvols més  espessos podien tapar,  no sabia  veure  cap camí que no fos  amb  tu.   I  ens endinsàvem  i ens embolicàvem  en  aquella  selva on les  argelagues  i els  esbarzers  prenien forma de mots  i de silencis a  parts  iguals.  La  indecisió  ens feia aturar en aquest  lloc,  sovint  inhòspit,  provant d'acomodar-nos-hi  sense  dolor. Ara,  aquest silenci  discret  m'allibera.  He  començat aquests  nous  passos en solitud.  Les  il·lusions  s'han assecat,   però  potser  duien llavors  noves  endins, i germinaran,  com els arbres que creixen immensos  d'un petit  no res.  Camino,  no  pas en l'absència  de mots,  sinó  en l'abundància  d'uns  mots  desconeguts que  ja  no sabràs.  Escampo  mots  desendreçadament,  només  per  seguir  el meu propi  rastre.  Hi ha renúncies  inexistents,  com la meva,  no és  cap renúncia deixar  d'agombolar  impossibles. No,  no hi haurà  cap desert  en aquest  camí.

Torna nº 31 - Cec