Una fotografia que em va regalar la Pilar
Enlluernada per aquella claror, que ni els núvols més espessos podien tapar, no sabia veure cap camí que no fos amb tu. I ens endinsàvem i ens embolicàvem en aquella selva on les argelagues i els esbarzers prenien forma de mots i de silencis a parts iguals. La indecisió ens feia aturar en aquest lloc, sovint inhòspit, provant d'acomodar-nos-hi sense dolor. Ara, aquest silenci discret m'allibera. He començat aquests nous passos en solitud. Les il·lusions s'han assecat, però potser duien llavors noves endins, i germinaran, com els arbres que creixen immensos d'un petit no res. Camino, no pas en l'absència de mots, sinó en l'abundància d'uns mots desconeguts que ja no sabràs. Escampo mots desendreçadament, només per seguir el meu propi rastre. Hi ha renúncies inexistents, com la meva, no és cap renúncia deixar d'agombolar impossibles. No, no hi haurà cap desert en aquest camí.
Torna nº 31 - Cec
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada