Primer bocí de la història - 11

Estimada Berta, 

No t'has de preocupar per si escrius una carta de Juliol o no. Totes les coses tenen el seu temps. Fa anys que ens escrivim les cartes d'estiu, tu al Juliol, jo a l'agost i les he gaudit molt i m'ha agradat molt que hi fossin, però totes les coses tenen un final. I si s'acaben les cartes d'estiu, s'han d'acabar plàcidament. No t'hi amoïnis gens.  Si no hi ha cartes  a l'estiu,  hi haurà alguna altra  cosa  en el seu lloc.

Te'n recordes? primer hi havia les llargues cartes, després va ser el temps dels dinars, després  el temps dels mails curtets i més freqüents... mai no sabem què vindrà després i això té també la seva  gràcia.

Aquesta carta d'aquest any, com totes les dels altres anys, és per gaudir-la en estones de solitud i de calma, per llegir-la i rellegir-la. Ho he fet, ja ho saps. Sempre  ho faig. Ho he fet amb plaer  i  una mica d'inquietud, perquè no sé si sabré donar-te la resposta  adequada. La que tu voldries, la que esperes.

Tampoc no sé com parlar-te d'aquesta tardor. No sé pas perquè la veus incerta. No ho és. Els hàbits poden canviar, però trobarem o mantindrem els nostres ritmes i les nostres maneres de fer. No crec que les  coses canviïn molt, però potser m'equivoqui. Encara no sé què seré capaç de fer amb el meu temps retrobat. Per això no sé com parlar-te d'aquesta  tardor. Tot són preguntes i no tinc respostes per gairebé res.

Ja saps, estimada, que m'agradaria barrejar-nos com aigua i sorra, m'agafo a les teves paraules tant belles i voldria donar-los-hi un significat que no sé si és el mateix que tu. Crec que tenim molta feina feta pel que fa a la coneixença que tenim l'un de l'altre. Sí,  m'agradaria  barrejar-nos.

Sempre i en cada  moment, jo he  vis  tresors compartits entre tu i jo i em sorprèn una vegada  més que em diguis que has de reconstruir les xarxes de pensaments per retrobar-los. Què ha passat dintre teu? quins camins has recorregut per haver  perdut el  valor dels nostres  sentiments compartits, de la nostra amistat tant potent i tan consolidada? Jo no sé  veure res  de terrible  en tot el que ha passat. Són simplement moments que hem viscut de maneres diferents. M'imagino retrobar-nos després de l'estiu amb la mateixa alegria que sempre. Com si res  no hagués  passat, perquè  jo crec  que  no ha passat  res de dolent. Ritmes diferents, necessitats diferents,que no són dolents en cap moment. Ni el uns ni els altres. Ens retrobarem  en l'alegria i la  felicitat. Sigui com sigui  el camí que ens espera. Com pots  dubtar-ho?

No vull que sentis cap tristor...  encara que les pluges que esperes no arribin.  

Potser ens trobarem en el mateix indret, o potser no...  sembla que això  ha estat complicat darrerament com no havia estat mai. Però segur que trobarem el nostre lloc on sigui possible mantenir la nostra amistat.

I em sap molt de greu, però no sé com expressar-te el que sento per tu.  El sentiment no ha canviat, sempre t'he estimat i sempre hem estat  amics... no hi ha res de nou en el sentiment. Et desitjo,  sí, Berta. I això ho ha de canviar tot? No és possible estimar-nos com sempre malgrat el desig?

Podem donar sortida al desig o no, podem triar i en cap dels dos casos no hi ha cap problema. Farem el que tu vulguis que fem. El que jo vull ja ho saps  de sobres.

Que tinguis una bona tornada de vacances, tu també Berta.

Ens veurem molt aviat.  Una abraçada.

Martí