Ja he acabat les meves vacances i m'ha agradat trobar la teva carta, com sempre. Segurament que tens raó que tot, algun dia o altre, s'ha d'acabar i jo potser m'agafo una mica massa fort a les coses que m'agraden.
He llegit i llegit la teva carta i retrobo algunes coses molt importants per a mi. Després de tempestes i silencis, tens el mateix esperit positiu de sempre, m'he sentit acompanyada i consolada per la teva carta. Hi he trobat la mateixa tendresa i proximitat que sempre. I també, he retrobat a nivell de sentiments, la mateixa desigualtat de sempre. Els meus intensos, els teus controlats.
El temps no ha passat en va, i ja he anat fent el camí d'acceptar les coses tal com són. Bé, el problema és que jo no crec que sigui acceptar les coses tal com són, perquè no crec que siguin així. Crec que accepto allò que tu vols fer-te creure i fer-me creure que és. Però recorda que m'has dit moltes vegades que et conec millor que tu mateix. I com que et conec, sé que aquest desig que manifestes, com una cosa afegida que no canvia res... és allò que tu vols creure que pot ser. Estic segura que tu pots fer que sigui així. No pas perquè et falti el sentiment adequat paral·lel al meu, sinó perquè com que no vols que hi sigui el controles, el tens a ratlla i Tatxan! ja no hi és. No hi fa res, tot això t'ho dic només com una explicació del perquè m'ha costat tant acceptar questa actitud teva. Si l'hagués vist ben bé autèntica, faria mesos que tot estaria resolt, però l'he vist buscada, forçada, treballada. Vas necessitar 6 mesos de silencis, de no comunicació, per posar aquesta distància que ara llueixes amb tant d'afecte i optimisme.
I fins i tot ho entenc, no vols canviar res de la teva vida. Però tu has d'entendre també que seria molt suïcida per part meva acceptar el que em proposes sense que hi hagi una mica d'equilibri entre els nostres sentiments. Renunciar a l'amor i al sexe amb tu, estic segura que se'm fa més difícil a mi que no pas a tu. A tu tot et va bé, tal com em dius a la carta. Deixem doncs les coses en el lloc que estan i tornem a parlar-nos amb sinceritat com havíem fet sempre, sempre, vull dir abans del desig.
Tu ja saps que crec que amb desig i tot, aquesta relació podia continuar essent pura, això no hauria d'enfosquir res, només fer-ho més lluminós, però no pas d'aquesta manera.
Les vacances m'han anat molt bé i he gaudit dels dies i de les activitats i de les coneixences que he fet. He tornat amb les piles carregades, disposada a passar pàgina d'una vegada i al mateix temps a deixar les coses el més semblant possible a com havien estat sempre.
A veure com va la nostra tardor, si serà certa, com tu dius o incerta, com deia jo...
T'envio una abraçada, t'estimo molt.
Berta
Ja no sé per on van les coses però crec que la Berta acabarà passant pàgina de veritat, ara li dol però quan ho faça perquè ja se senta preparada no li doldrà, li arribarà de forma natural. Tot i això, també crec que Martí sempre serà una persona especial per a ella, no un amic qualsevol sinó un amic especial.
ResponEliminaAquesta ha estat la impressió que, després d'un temps de distanciament per les vacances, m'ha produït llegir aquesta carta.
I tant que sí...
EliminaEm fa sentir impotent per ella, no es mereix aquest tracte. I la seva sinceritat té molt de mèrit.
ResponEliminaNo penso jo que ell la tracti malament. Jo voldria explicar que en realitat ell està més confós i envia missatges, a vegades contradictoris que confonen.
EliminaJo penso que la Berta, és molt obsessiva i li dona cinquanta voltes al mateix. Crec que d'una vegada per totes, ha d'acceptar l'amistat que li ofereix en Martí, i no forçar tan les coses...Si no si veu amb cor, doncs millor que cadascú vagi pel seu cantó.
ResponEliminaEm sembla que si fos a l'inrevés, diríem que el Martí l'està assetjant...
La Berta podria ser obsessiva, no et dic que no, però trobo que tens un concepte de l'assetjament molt i molt peculiar.
EliminaBé, Carme, vull dir assetjament, emocional...No sé, és el que em transmet...
Elimina