dimecres, 27 de febrer de 2013

Gel


Em  regalimen els  teus  t'estimo  mandrosos,  que  volen  cobrir-me  les ferides  de la pell escrostonada  del  somni.  I  em queden suspesos, glaçats,  encara que no t'ho digui  i  jo mateixa em vulgui creure  que  si els dius, que si els escolto,  ni que sigui molt  lentament,  m'arribaran  allà  on em fan falta.    No,  no hi arriben mai,  perquè  sempre  te'ls  tornes  a endur,  com si els tinguessis  lligats  d'un fil  i me'ls  donessis  només  en préstec.  Així  que  et  separes  dues passes  de mi,  el  teu  t'estimo  torna  amb  tu,  perquè és   només  teu  i  no meu.    Caramells de t'estimo  em glacen l'ànima.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada