dilluns, 11 de febrer del 2013

A la meva riba


Sí,  ara  que  ja sé morir-me  tots  els dies,  ni  que sigui  per  la  buidor que porten  dins totes  les  hores.  Ara, que  les teves paraules  per  fi semblen haver  entès les  més antigues  lletres.  Ara, quan m'expliques  com veus  aquest  moment  incert  i indefinible i  veig  com se t'escapen de les mans  qualsevol   dels  esbossos  que voldríem  intentar.  Justament  ara,  quan m'alegro que per  fi hagis vingut  fins  a  la meva  riba  i  puguis fer plorar  també  els teus  somriures,  és  quan m'adono  que  l'agonia  ha estat desmesurada i  que  no calia haver  anat  tant  lluny  per  a un resultat  tant  minso.  Ara  podria  fer  dringar  amunt  amunt  la moneda,  perquè  l'atzar  fos  més  lliure  de  deixar-la  caure  del costat  que vulgui,  podria fer-ho.   Veig  la moneda  enlairar-se  i  caure,  només  és just  abans  d'arribar  damunt  la  taula  que m'adono  que  ja no queda  cap  moneda  per  llançar  a l'aire.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada