diumenge, 10 de febrer del 2013
Pensava
Pensava, (no fa massa temps real, però fa un temps infinit en la meva ànima) que les paraules podien salvar tots els naufragis. Pensava que si unes no eren suficients, només calia afegir-ne i afegir-ne, més curoses i més ben triades fins a trobar camins. Però el teu inventari de totes les meves paraules que no tenen cap lloc on acabar la seva vida útil, se'm fa entenedor i encara incomplet. Mentre sentia paraules psicofòniques que feien del nostre present dolorós només un fantasma ridícul, encara pensava que trobaríem les més assenyades que tornarien les coses al seu lloc. No sabria com explicar-te com n'hem fet aquest escampall inservible que ha quedat al voltant dels nostres peus. Les paraules assenyades van arribar, en un dia ventós, però no vam deixar que el vent se n'endugués cap, les vam trenar acuradament entre tu i jo, i em semblava que un cop més les paraules havien guanyat una altra batalla. Però després mentre intentava desar-les a la capseta dels tresors, mentre em semblava veure aquest camí nou i plàcid, se'm van revoltar un cop més i es van desendreçar fent-se un garbuix inservible. I queden les enyorances sense nom i sense etiqueta, sense camins a recórrer, sense esperança. I tornarem a buscar, mil cops més, els mots, per redreçar-nos, per redreçar-los o per poder veure una mica de llum més clara en la fosca superfície del riu de la vida. Però ja serà sense confiar en elles, ja serà com a simples còmplices, com el que són: benintencionats malfactors de vida i d'esperança.
Torna nº 23 - Senyals d'enyorança
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Sempre s'ha de confiar en les paraules, són molt poderoses.
ResponElimina(No seria "entenedor" i "incomplet", l'inventari?)
Afortunada tu que encara hi confies... :) Penso que confiar en les paraules fa sentir segur.
ResponEliminaGràcies per les correccions, Noves Flors, tens tota la raó.
Aquest text estava ple d'errades... les presses, les impaciències traïdores també, elles...