dimecres, 3 d’abril de 2013

No hi ha cap sempre


No  he volgut  pensar,  ni per  un instant,  que  només  si el tenia,  jo podia  posseir-me.  Malgrat  les  ferides. Malgrat  el temps  que  s'assemblava  cada  cop més  a un sempre,  que no serà.  Un sempre  d'absència,  un sempre  de tristesa insuperable.  Però  jo  em sé,  em reconec  i  em   trobo.  Amb  ell  o  sense  ell,  amb tristesa o sense.  No vull perdre'm  a mi mateixa,  tot i trobar-lo  a faltar  a  cada  alenada  que respiro.  Endreçaré  els objectes  de l'ànima  perquè  em sigui  suficient la meva vida  sense els seus  llavis.  Dibuixaré  mots  que  m'omplin les  enyorances  i  escriuré  els  gestos  amb  colors  nous  on no pugui  reconèixer  el  seu silenci.  Només  jo  puc escriure'm  la  vida,  i l'escriuré, dolça i tranquil·la.  Sense  el retrobament  fixat en  l'horitzó, però  sempre  navegant  a mar  obert.

Torna  55 -  Marxar

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada