dijous, 4 d’abril del 2013

Oberta, la mà


He  obert  la mà,    sí.  Encara  recordo  com es  fa.  L'obro  moltes  vegades. per  deixar  marxar  la realitat enganxosa  que ens  envolta,  per abastar somnis  que  somiant-los  es  fan realitat,  per  teixir-ne  d'altres  que  només  somiats ja  deixen empremtes reals. No he  oblidat pas  com  obrir la mà  i com deixar-me  anar.  Conservo  aquesta  actitud  despresa  que tant  m'ha  costat amb tu.  Però  finalment  he obert  la mà per tu,  he  obert la mà  i t'he  deixat  marxar,  amb la teva  càrrega de  tèrbols condicionants i  fredes indiferències, amb la teva maleta  de silencis  i reserves. Per  fi t'he  deixat  marxar. Aquella  puresa  que  vam compartir  temps  ha,  ara  m'ha  retornat  a mi.  Solitud  neta,  com un  petit  retall  de  sorra,  que  es fa  platja per  rebre  onades  noves,  per  deixar-se dibuixar per  altres  mots.

2 comentaris:

  1. Costa, a vegades, d'acabar obrint la mà. N'hi ha que són fidels per naturalesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que costa, però finalment és alliberador, quan ho aconsegueixes.

      Elimina