dissabte, 13 d’abril de 2013

A vegades


A vegades  de tant clars  que voldria  els mots,  brollen en excés.  Creixen  tiges i  fulles  i flors,  en un  garbuix  on  la  bellesa  del sentiment  i  fins i tot  la  que  podrien  dur els  mots,  per  ben trobats  que siguin,  s'hi perd.   Com una caputxina  gairebé  ofegada  pels  fulles  massa  grosses.   I  aleshores  entenc  els  silencis,  com qui cull  un ram i deixa  l'espai net.  Reculls  els mots,  els que vols,  els que  t'agraden,  els que tries i  te'ls  quedes... Però el problema no  rau pas  en els mots,  sinó  en el que duen dins,  en aquests  sentiments  intensos  que potser abasseguen  i aquests  es  queden,  colgats,  ran de terra  sota  les fulles.

Alleugerir, alleugerir  paraules i també sentiments   com qui  aclareix  les fulles  massa  espesses és un intent  per  fugir  del tot  o res.   Una  petita  farsa  que  puc  jugar, amb la millor  de les  intencions,  en alguns moments,  per  alliberar-te,  per  alliberar-me.  Aquesta  proximitat  com un tot,  impossible,  aquest  res,  de  la distància  i el silenci.  Paraules  lleugeres,  per  compartir... que  sobresurtin  valentes  plenes  de llum  ataronjada.

2 comentaris:

  1. La comparació que fas del que tu escrius amb la "caputxina gairebé ofegada per les fulles massa grosses" és molt bona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, m'afalaga que l'hi trobis... :)

      Elimina