dilluns, 1 d’abril de 2013

Potser m'ho penso




Em  ve  d'antic.  Concretar,  fidel a la realitat  o no,  quins  han estat  els  moments  on tot  ha  començat.  Hi ha  aquell instant  que notes  per  primera  vegada com  els  sentiments  han  pres  possessió  de  tu,  aquell instant que  queda  lligat per sempre  a uns  mots  o a un gest.  I  els  sentiments  es  materialitzen  en algun lloc  de tu,  en algun lloc  del cos,  estómac  o  ventre.  I  des  d'aquell  moment  s'hi queden  fluctuants  segons  els moments i les  distàncies.  I la incertesa  que  tremola  pensant què  deu passar  just  a l'altre  costat.  Si  hi ha  un  destinatari  obert a  rebre  aquest  batec o bé un  home aclaparat.  La  incertesa  que  minva i minva  mentre  van succeint  petits  detalls,  dels quals en  faig un  inventari acurat.  Potser,  és  cert, no  sabré  mai  com s'ho feu  la vida  per  apropar-nos,  però  sé  del cert  que no és  mai la vida,  que som nosaltres  que fem un pas,  petit  o gran,  o un gest  que  volent  o sense voler  toca  l'altre  ben endins.  No és  la vida,  no.  Som  simplement  nosaltres  afamats d'afectes  i tendreses,  que  tendim  la mà,  fins  a tocar aquell  que ens  mira,  aquell  que  ens  toca.  I  sí!   podria  dir-te  tots  els mots  que  ens hi han dut.  O  potser  m'ho penso.

Torna 53 -  Més no podem

2 comentaris:

  1. "que som, nosaltres que fem un pas, petit o gran, o un gest que volent o sense voler toca l'altre ben endins", a mi m'ha tocat molt aquesta frase!

    ResponElimina
  2. És que jo no crec ni que l'univers conspiri que diu el Coelho, ni que el món faci res a favor nostre. El món i també l'univers són absolutament indiferents a nosaltres. Si no fem un gest... queda sense fer i prou. Gràcies per passar per aquí, Helena.

    ResponElimina