divendres, 26 d’abril de 2013

Crisantems


M'agradaria  que m'entenguessis  i t'adaptessis  una mica  a mi,  vas  dir-me.  Després  d'un silenci  vas  continuar  una mica més  fluixet: bé, ja ho fas.  I  sense  construir  ben bé  del tot la frase,  com si no et  volguessis  comprometre  gaire  tot i que voldries  fer-ho  i amb  un fil de veu, vas  dir:  i jo també, clar!   Vaig  preferir  un silenci  com a final  de tot,  si haguéssim tingut  molt més  temps,  t'hagués  explicat  com  des  de sempre  he intentat  venir  a trobar-te  allà  on tu  eres  i ho he  fet  i  que  per això sempre  ens  hem trobat.  Però  darrerament, crec  que he  arribat més  enllà  del meu  límit  raonable d'adaptació.  Sóc  crisantem vermell,  no puc ser  groc. Si no s'hagués  acabat  el temps, també t'hagués  preguntat  què  era  tot  això  que havies  pensat  i que  em deies que havies après  i   aleshores, potser   hagués  pogut  saber  si realment  tot està  bé  com està, en  stand by   afectuós o si  vols continuar construint  un nosaltres.

6 comentaris:

  1. Que bé que escrius, Carme!
    Els crisantems grocs s'haurien d'adaptar als vermells i viceversa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. En tenia uns de crisantems, que ja no tinc, que eren com barrejats dels dos colors. Eren preciosos. Potser per això els vaig relacionar amb aquest text, està bé que una relació ens barregi una mica en adaptacions mútues, però mai està bé que un crisantem vermell s'hagi d e tornar groc... ni pot, ni vol, oi? :D Gràcies, bonica!

      Elimina
  2. Que maco! Tan la fotografia com el text, és molt profund i sobretot l'inici, et submergeix en la lectura!

    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  3. Es pot arribar al consens en les adaptacions però no s'ha de diluir el jo tant que només quede l'altre.

    ResponElimina