dimarts, 9 d’abril de 2013

La llavor


No vull  res més. No vull res  més que aquests peus nus i la  sang  que  circula, el batec  que se  sent. No vull res més que  aquesta  tranquil·litat  que  sento.  No  vull  res  més com un mur  infranquejable,  com un final  acceptat  i volgut,  com  una treva vital,  com un repòs.  També com  una petita  i tendra  presó. 

I  ho vull tot. Ho vull tot  trencant  cadenes  i pors,  obrint  horitzons,  repintant  il·lusions,  enderrocant  murs  que empresonen.  Plàcidament,  sense  pors  ni sense presses enrunar muralles protectores.  Pedra  a pedra.  I  sembrar  de nou,   cada  nou  o  antic  territori,  solc  a solc,  llavor  a llavor. Desesperança  a desesperança.

TORNA  60 - És aquesta  serenor

4 comentaris:

  1. Curt però intents! Trobo molt maca la manera de contraposar que te l'escrit.

    Petons

    ResponElimina
  2. Les imatges que inclous parlen de la profunditat del que escrius, sota la superfície del poema en prosa. No vols res, ho vols tot; ets realista, ets romàntica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una bona i curta definició de mi: realista, romàntica. Gràcies, Helena, m'hi sento ben identificada.

      Elimina