Ocells del paradís

Ens  surten  els  pètals  esparsos i  esborrifats  i malgrat tot,  no  se'ns  perd  la  bellesa.

Com ocells inquiets,  ens busquem i ens  allunyem.

Com  les  flors  en un mateix  pitxer,  ens  sabem  a la vora.

Difuminats  els  colors,  conserven la calidesa.  Sota les  fulles,  el teu missatge ataronjat  m'arriba.

Clavells

No sé  per què, quan tot semblava  més malmès  i desendreçat,  i  quan l'impuls  era  recollir-ho  tot  i fora,  inadvertidament,  ara  creixen  els clavells  més  bonics,  en indrets  inesperats. 

Em sorprèn que per  a  tu,  tot  sigui fàcilment esperable. Res  no et sorprèn. Ni el desordre,  que  feies  com si no  hi fos,  ni aquests  clavells  que  em retornen l'esperança,  malgrat  que  els rebo  com una sorpresa  fora de temps.  El teu temps  que passa tan ràpid  i ple,  dóna  un ritme  lent  a les  nostres  coses. Les  teves  respostes,  o  simplement les  teves impressions  arriben  amb  dos  viatges  de retard... però no hi fa res,  els  clavells  alcen el cap  ufanosos  i jo  me'n sorprenc i  en bec  la bellesa.

Gall-galleret

Una fotografia  del  Barbollaire

Em  donaràs la mà, i jo  canviaré, endins, aquest moment fràgil, per l'altre moment que va ser intens. Imatges que es barregen, només perquè les nostres mans s'ajunten de nou com si apropessin i fessin coincidir en tu i en mi, allò que és més profund del sentiment.

Un dia, em vas regalar un galleret, de vermell lluent, amb les gotes de pluja  damunt de la seva pell, tan fina. Des d'aquell dia, tots els gallerets duen el teu nom, i quan els  veig, et penso.

M'acompanyaràs avui, per passar d'una  gambada, ben ràpidament  aquest moment.

Dona'm la mà...  i deixa'm que et senti a prop.

Nesprer

A  casa,  ja  van creixent  les nespres,  encara  verdes,  encara  a mig  camí  de la que haurà de ser seva mida  final. 

Creixen les nespres,  gràcies  a  aquestes  flors tardorenques,  que fan el seu camí  hivernal,  lentament, perdent  els pètals,  com llàgrimes  blanques,  cap a   l'acompliment  de  fruit.

Nosaltres som també flors  tardorenques  d'una fragilitat  extrema en els  pètals i  d'una gran resistència  als  dins. I ens creixen, lentament, els fruits.

Groc

El teu groc  m'enlluerna, i  em fa sentir  el meu vermell  tant  petit...  com una  insignificància.

Ara,  però,  en la distància  d'aquests  dies  especials  i fràgils,  et portaré  ben   a prop,  groc lluminós, per  omplir els  buits,  els  parèntesis i  les  hores.

Moment violeta

Com evitar  aquell  moment  en el que  ja  em perdo  dins  de  tu...  aquell moment  on  només  puc  fer  que  fondre'm.  No és  pas  que no el desitgi,  però  com  no arribar-hi, dic,  si  no puc  perdre-m'hi  del tot, si tot ha de  ser com  tu  vols,  massa  mesurat  per  a mi.  Encara que no sàpiga  com...  sé que  evitar-lo pot ser  alliberador,  fins  i tot.

Crisantems

M'agradaria  que m'entenguessis  i t'adaptessis  una mica  a mi,  vas  dir-me.  Després  d'un silenci  vas  continuar  una mica més  fluixet: bé, ja ho fas.  I  sense  construir  ben bé  del tot la frase,  com si no et  volguessis  comprometre  gaire  tot i que voldries  fer-ho  i amb  un fil de veu, vas  dir:  i jo també, clar!   Vaig  preferir  un silenci  com a final  de tot,  si haguéssim tingut  molt més  temps,  t'hagués  explicat  com  des  de sempre  he intentat  venir  a trobar-te  allà  on tu  eres  i ho he  fet  i  que  per això sempre  ens  hem trobat.  Però  darrerament, crec  que he  arribat més  enllà  del meu  límit  raonable d'adaptació.  Sóc  crisantem vermell,  no puc ser  groc. Si no s'hagués  acabat  el temps, també t'hagués  preguntat  què  era  tot  això  que havies  pensat  i que  em deies que havies après  i   aleshores, potser   hagués  pogut  saber  si realment  tot està  bé  com està, en  stand by   afectuós o si  vols continuar construint  un nosaltres.

Violes

Insignificant  com una  viola...  que  mica  en mica  guanya  espai  a les flors  de pètals  gruixuts.

Petita,  lleugera,  de pètals  minúsculs,  s'apodera  de tu  rosa,  blanca.

Blauets

Salvatge  i  resistent,  em  sento.

Com les  flors  blaves  dalt  de la carena, que sembla que  hi són  inútilment  i sense  mesura. Potser ningú  no les  veu.  O les  veiem  en un instat  efímer,  a punt d'oblidar-les.

Salvatge,  fugint  dels  camins  massa  marcats.

Resistent  per  buscar-ne  d'altres  en una solitud  no  volguda,  que aclapara  els  dies  i les nits.

M'oblidaràs en un no res, només que faci  un pas enrere...  ja  no quedarà res  del que vam construir.

Salvatge  i resistent, fins  i tot  les  llàgrimes  poden marcar  el camí.

Fruits

Llegeixo  com  escampes  els teus  mots,  i  jo també  escampo els meus,  gairebé  com si fossin compartits,  però no ho són.

Són paral·lels,  es  busquen sense trobar-se.  

S'insinuen  sense parlar-se.

Es  creuen sense  barrejar-se.

Callen,  com més  a prop  se senten.

Mirar de prop

Ho  he  mirat  tot  molt  de prop,  apropar-me  a  tu,  apropar-me  als  teus colors,   apropar-me  als  mots  i veure  els sentiments  fit a fit,  com un miop  que no sap veure  a distància.

Ara  caminaré  enrere,  no pas  per  allunyar-me,  ni  per  oblidar  res  del que  és  bonic.  Fins  ara, jo  sempre  volia veure  millor,  ara  crec  que  vull  veure  més,  més  coses. Bellugaré  el meu zoom,  perquè  hi hagi  més  coses  dins  la meva  imatge.

Pintats de vermell

Tot torna  a agafar  color,  com si el sol  hagués  envermellit   el voltant  de les  fulles.

M'envolto  dels  meus  colors,  mentre els  silencis  es  fan  lleugers  com l'aire.

Camino  pels  meus  camins. 

Els  records  dels  raconets  on vam ser sempre  seran  bells, encara  que  la tristesa  els  hagi envaït  més  d'un cop.  També  hi ha  bellesa  en la tristor o  potser  és  que  hi ha  tristesa  en  cada cosa  bella,  sense  que  la vulguem veure quan ens  hi trobem.

Lliscar...

Veig   encara,  com si pogués  tocar-les,   les  gotes  de  mots  i  les  de  carícies.  Es  feien com pedres  precioses  i ben  tallades,  brillants damunt la pell tan  blanca.  

Els  pendents  de la vida  s'han  fet   esquerps  i   en redreçar-nos,    tot  ha  lliscat  sobre  la pell. 

Ara  no hi ha tresors,  només   un rastre  d'humitat   per  recordar-te.

Miosotis

Tu ets l'atzar
i no sé com llegir-te.
Hi ha molts silencis.
Però brilla una paraula
entre les teves planes.


Jo no t'oblido,
el miosotis  floreix.
En solitud
en recullo una branca.
Se  m'esmuny com la vida.

Bufa!

Per  tal  que es  compleixi  el teu  desig,  bufa!  Jo ja he  bufat  abans  i he  mirat  el botonet que  queda  del pixallits,  com una promesa  que el meu desig  s'ha escampat arreu,   com si  així  és fes  més  gran i més  poderós.  A vegades  els  nostres  desitjos  han coincidit  i aleshores tenim tendència  a passar el temps  enfilats  en núvols  de cotó  fluix.  No molt  fluix,  perquè  han  de  resistir les  tremolors  de l'amor,  les  vibracions  dels  riures.  

Avui  la meva  flor  per a tu,  és  aquesta:  bufa!  et  regalo un desig.