M'envolto dels meus colors, mentre els silencis es fan lleugers com l'aire.
Camino pels meus camins.
Els records dels raconets on vam ser sempre seran bells, encara que la tristesa els hagi envaït més d'un cop. També hi ha bellesa en la tristor o potser és que hi ha tristesa en cada cosa bella, sense que la vulguem veure quan ens hi trobem.
M'encanta la foto! De fet tinc el mateix tipus de planta al meu escriptori!!
ResponEliminaBon cap de setmana!!
És bonica amb les seves vores vermelles dels sol!
EliminaDesprés del retorn he anat fent visites, més aviat lentament, i avui he arribat ací. Primer he pensat que m'havia equivocat de blog fins que he anat a visitar-ne un altre i ho he comprés.
ResponEliminaHe llegit totes les paraules de les teues flors, les que has anat enviant, he llegit en silenci (i admiració), en silenci profund per no trencar l'encanteri, he llegit entre línies, inevitablement. Què seríem sense flors ni paraules? De segur que arriben on han d'arribar. De segur que fan el camí més suau.
Segur que sí, que fan i que fem el camí més suau, que podem.
EliminaA vegades em sembla que no faig altra cosa que suavitzar camins...
Gràcies, Noves Flors, el teu comentari també suavitza el meu camí, acompanya...
Precios aquest paragraf.
ResponEliminaEl misteri mai s'allunya de la vida!!
Bones festes!!
Gràcies de nou, Josep! Tot té dues cares, fins i tot la bellesa, fins i tot la tristesa...
EliminaBones festes, Josep.