Oberta, la mà

He  obert  la mà,    sí.  Encara  recordo  com es  fa.  L'obro  moltes  vegades. per  deixar  marxar  la realitat enganxosa  que ens  envolta,  per abastar somnis  que  somiant-los  es  fan realitat,  per  teixir-ne  d'altres  que  només  somiats ja  deixen empremtes reals. No he  oblidat pas  com  obrir la mà  i com deixar-me  anar.  Conservo  aquesta  actitud  despresa  que tant  m'ha  costat amb tu.  Però  finalment  he obert  la mà per tu,  he  obert la mà  i t'he  deixat  marxar,  amb la teva  càrrega de  tèrbols condicionants i  fredes indiferències, amb la teva maleta  de silencis  i reserves. Per  fi t'he  deixat  marxar. Aquella  puresa  que  vam compartir  temps  ha,  ara  m'ha  retornat  a mi.  Solitud  neta,  com un  petit  retall  de  sorra,  que  es fa  platja per  rebre  onades  noves,  per  deixar-se dibuixar per  altres  mots.

Torna 56 - Obrir  la mà