No he volgut pensar, ni per un instant, que només si el tenia, jo podia posseir-me. Malgrat les ferides. Malgrat el temps que s'assemblava cada cop més a un sempre, que no serà. Un sempre d'absència, un sempre de tristesa insuperable. Però jo em sé, em reconec i em trobo. Amb ell o sense ell, amb tristesa o sense. No vull perdre'm a mi mateixa, tot i trobar-lo a faltar a cada alenada que respiro. Endreçaré els objectes de l'ànima perquè em sigui suficient la meva vida sense els seus llavis. Dibuixaré mots que m'omplin les enyorances i escriuré els gestos amb colors nous on no pugui reconèixer el seu silenci. Només jo puc escriure'm la vida, i l'escriuré, dolça i tranquil·la. Sense el retrobament fixat en l'horitzó, però sempre navegant a mar obert.
Torna 55 - Marxar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada