Una fotografia del Barbollaire
Em donaràs la mà, i jo canviaré, endins, aquest moment fràgil, per l'altre moment que va ser intens. Imatges que es barregen, només perquè les nostres mans s'ajunten de nou com si apropessin i fessin coincidir en tu i en mi, allò que és més profund del sentiment.
Un dia, em vas regalar un galleret, de vermell lluent, amb les gotes de pluja damunt de la seva pell, tan fina. Des d'aquell dia, tots els gallerets duen el teu nom, i quan els veig, et penso.
M'acompanyaràs avui, per passar d'una gambada, ben ràpidament aquest moment.
Dona'm la mà... i deixa'm que et senti a prop.
A casa, ja van creixent les nespres, encara verdes, encara a mig camí de la que haurà de ser seva mida final.
Creixen les nespres, gràcies a aquestes flors tardorenques, que fan el seu camí hivernal, lentament, perdent els pètals, com llàgrimes blanques, cap a l'acompliment de fruit.
Nosaltres som també flors tardorenques d'una fragilitat extrema en els pètals i d'una gran resistència als dins. I ens creixen, lentament, els fruits.
El teu groc m'enlluerna, i em fa sentir el meu vermell tant petit... com una insignificància.
Ara, però, en la distància d'aquests dies especials i fràgils, et portaré ben a prop, groc lluminós, per omplir els buits, els parèntesis i les hores.
Com evitar aquell moment en el que ja em perdo dins de tu... aquell moment on només puc fer que fondre'm. No és pas que no el desitgi, però com no arribar-hi, dic, si no puc perdre-m'hi del tot, si tot ha de ser com tu vols, massa mesurat per a mi. Encara que no sàpiga com... sé que evitar-lo pot ser alliberador, fins i tot.
M'agradaria que m'entenguessis i t'adaptessis una mica a mi, vas dir-me. Després d'un silenci vas continuar una mica més fluixet: bé, ja ho fas. I sense construir ben bé del tot la frase, com si no et volguessis comprometre gaire tot i que voldries fer-ho i amb un fil de veu, vas dir: i jo també, clar! Vaig preferir un silenci com a final de tot, si haguéssim tingut molt més temps, t'hagués explicat com des de sempre he intentat venir a trobar-te allà on tu eres i ho he fet i que per això sempre ens hem trobat. Però darrerament, crec que he arribat més enllà del meu límit raonable d'adaptació. Sóc crisantem vermell, no puc ser groc. Si no s'hagués acabat el temps, també t'hagués preguntat què era tot això que havies pensat i que em deies que havies après i aleshores, potser hagués pogut saber si realment tot està bé com està, en stand by afectuós o si vols continuar construint un nosaltres.
Insignificant com una viola... que mica en mica guanya espai a les flors de pètals gruixuts.
Petita, lleugera, de pètals minúsculs, s'apodera de tu rosa, blanca.
Salvatge i resistent, em sento.
Com les flors blaves dalt de la carena, que sembla que hi són inútilment i sense mesura. Potser ningú no les veu. O les veiem en un instat efímer, a punt d'oblidar-les.
Salvatge, fugint dels camins massa marcats.
Resistent per buscar-ne d'altres en una solitud no volguda, que aclapara els dies i les nits.
M'oblidaràs en un no res, només que faci un pas enrere... ja no quedarà res del que vam construir.
Salvatge i resistent, fins i tot les llàgrimes poden marcar el camí.
Llegeixo com escampes els teus mots, i jo també escampo els meus, gairebé com si fossin compartits, però no ho són.
Són paral·lels, es busquen sense trobar-se.
S'insinuen sense parlar-se.
Es creuen sense barrejar-se.
Callen, com més a prop se senten.
Ho he mirat tot molt de prop, apropar-me a tu, apropar-me als teus colors, apropar-me als mots i veure els sentiments fit a fit, com un miop que no sap veure a distància.
Ara caminaré enrere, no pas per allunyar-me, ni per oblidar res del que és bonic. Fins ara, jo sempre volia veure millor, ara crec que vull veure més, més coses. Bellugaré el meu zoom, perquè hi hagi més coses dins la meva imatge.
Tot torna a agafar color, com si el sol hagués envermellit el voltant de les fulles.
M'envolto dels meus colors, mentre els silencis es fan lleugers com l'aire.
Camino pels meus camins.
Els records dels raconets on vam ser sempre seran bells, encara que la tristesa els hagi envaït més d'un cop. També hi ha bellesa en la tristor o potser és que hi ha tristesa en cada cosa bella, sense que la vulguem veure quan ens hi trobem.
Veig encara, com si pogués tocar-les, les gotes de mots i les de carícies. Es feien com pedres precioses i ben tallades, brillants damunt la pell tan blanca.
Els pendents de la vida s'han fet esquerps i en redreçar-nos, tot ha lliscat sobre la pell.
Ara no hi ha tresors, només un rastre d'humitat per recordar-te.
Tu ets l'atzar
i no sé com llegir-te.
Hi ha molts silencis.
Però brilla una paraula
entre les teves planes.
Jo no t'oblido,
el miosotis floreix.
En solitud
en recullo una branca.
Se m'esmuny com la vida.
Per tal que es compleixi el teu desig, bufa! Jo ja he bufat abans i he mirat el botonet que queda del pixallits, com una promesa que el meu desig s'ha escampat arreu, com si així és fes més gran i més poderós. A vegades els nostres desitjos han coincidit i aleshores tenim tendència a passar el temps enfilats en núvols de cotó fluix. No molt fluix, perquè han de resistir les tremolors de l'amor, les vibracions dels riures.
Avui la meva flor per a tu, és aquesta: bufa! et regalo un desig.
Em vaig passejar pels teus camins, pels teus indrets, pels teus mots, talment com una cuca sobre els pètals lluminosos.
Mai no he aconseguit fer-me enrere i baixar del teu món de colors.
Els teus mots, com pètals que es tanquessin damunt meu, em van deixar atrapada, sense ganes d'escapar-me'n.
Pessigollejo la teva pell amb els dits. Encara hi sóc. T'hi has acostumat tant que ja no em veus, ni em notes.
Sí que les vas veure, les flors, encara que eren flors sense pètals ni estams, tot just un oferiment de bones intencions, les vas prendre amb un somriure que ja creia perdut per sempre, i vas trobar la manera d'enviar-me'n un pom per a mi, de tornada. Per pètals una pregunta tendra, per estams una disculpa necessària, i per llaç l'actitud comprensiva que no sabies retrobar. T'he vist de cua d'ull com enterraves un bocinet d'orgull, que ja no vols tenir, sota les flors.
