Les nits màgiques de la Berta

La nit de cap d'any va dormir poc, el sopar de cap d'any, els raïms, el cava, la conversa d'amics... I l'endemà tenia la seva petita tropa a dinar i no podia llevar-se gaire tard.

Malgrat això la Berta no va oblidar la seva pregària (gens religiosa) que practicava cada nit, des de feia més d'un any. Pregària, sí que ho era. Una pregària individual, d'ella mateixa a ella mateixa, o bé de l'ara cap al futur.

I per fi les nits havien tornat a ser un intercanvi enriquidor, en comptes de ser una lluita entre racionalitat i emocions. I fer cas d'aquests intercanvis li havia tornat el benestar i els somriures.

Aquella nit, tan curteta, la Berta es trobava escrivint mentre dormia, uns textos que duien aquests títols:

~ Totes les cares de l'amistat
~ Totes les cares de l'amor
~ Totes les cares de ... (la tendresa, el silenci, la tossuderia, etc)

I encara hi havia més cares... Però no les recordava pas.

El contingut tampoc el recordava i malgrat la falta de memòria, sentia que igualment  ho havia d'escriure.  A vegades és difícil recordar el futur.

No sabia què havia d'escriure però recordava perfectament com se sentia mentre ho feia. I així volia sentir-se. Exactament així i per això va decidir que escriuria aquests textos que només tenien títol. Buscaria la sensació, la fixaria en ella i posaria un d'aquells títols, en un full blanc i a veure què sortia.  

I si la molestava, engegaria la racionalitat a fregir espàrrecs, sense contemplacions.