En Joel i les aventures imaginades

Fa pocs dies que l'he conegut, en Joel. Només té onze anys (quasi dotze, em diria ell), però m'ha ensenyat a navegar en vaixells de joguina, com el que vaig veure en un petit poblet anomenat Hiers, penjat al sostre d'una església. Potser és una promesa d'algú agraït d'haver-se salvat dels perills de la mar. El seu vaixell, ell, el té en una vitrina de casa seva i a sota hi amaga el seu quadern de bitàcola, on hi escriu les seves aventures dins del vaixell solcant els mars  i coneixent terres llunyanes.

En Joel entén molt i molt bé que a vegades ens costi de somiar, als grans, perquè ell, que a casa seva fa de mare d'ell mateix i té massa responsabilitat per a la seva edat, ens confessa que quan tenia 10 anys somiava molt  millor que no pas ara que en té onze, quasi dotze,. Ara, li costa una mica més. 

- Joel,  jo ja soc àvia d'uns vailets espavilats com tu, en tinc 67, a mi també em costa més que quan en tenia 10.

- Però, saps, àvia? Hi ha solucions per afavorir els somnis. Si tens un vaixell, encara que sigui dins d'una vitrina, podràs somiar millor que navegues que si no en tens cap.

- Serveix un vaixell que he vist penjat al sostre d'una església?

- El pots veure sovint?

- No, és massa lluny de casa...

- Àvia, hauràs que buscar-ne un que et quedi més a prop, crec que et servirà més.

- I una barqueta que tinc en un forat que hi ha a la paret de l'escala?

- No es pot anar tan lluny, amb una barqueta... tu vols anar molt lluny?

- No, Joel, no vull anar molt lluny. Amb una barqueta i potser amb un cotxe groc, ja en tinc prou.

- Aleshores, pots tenir dos quaderns d'abord. El de la barqueta... de quin color és la teva barqueta?

- Blanca i blava.

- Àvia, tindràs dos quaderns, el de la barqueta blanca i blava i el del cotxe groc. Tens un cotxe groc? 

- Sí, i tant! En vaig dibuixar un fa pocs dies! Només el tinc dibuixat. Servirà?

- Sí que servirà! 

- Joel em pots ensenyar a escriure aquests quaderns?

- Si llegeixes el meu, ja sabràs com ho has de fer.

- Ja l'he llegit. M'ha agradat que et fessis amic de les persones més diferents del teu poble i també que busquessis un gos que corria rere un estel. 

- No l'he trobat. Crec que ja deu haver arribat a l'estel.

- Millor, doncs, si era el que ell volia.

L'arbre que va marxar del bosc

"Jo no  soc més que un arbre que s'allunyà del bosc, cridat per una veu de mar fonda."  

............................Vinyoli










No era gaire lluny la mar,  ni la mar,  ni l'amor i sentia la seva veu profunda i qüestionadora. Què hi fas aquí al bosc? Què hi fas aquí plantat sense bellugar-te ni veure nous horitzons?

I jo era un arbre, ben bé un arbre amb arrels que es clavaven a la terra ben fondes, però el crit era insistent i la llibertat temptadora, així que un bon dia, vaig marxar a trobar la mar i les seves fondàries.

Costa desarrelar-se, tant com costa caminar vers el mar, amb les arrels com a peus que no han caminat mai.

I no sabreu mai la joia i l'alegria de les branques i les fulles en veure el mar, fora del bosc, fora del ramat, els horitzons eren amplis i llunyans, somiadors i engrescadors.

Mes ai! quan semblava que l'esforç ja era recompensat per la felicitat del mar a l'abast, va començar la crida de les profunditats... 

I jo, l'arbre, vaig caminar endins, endins, no vaig arribar mai al fons, al fons del mar els arbres no hi saben viure. Però anava enllà, enllà, i reculava. Em vaig quedar amb la certesa que hi havia un fons, que era bell i que m'agradaria arribar-hi, que m'agradaria quedar-m'hi, però vaig sortir. 

Vaig quedar-me just a la riba, allà on s'acaba la sorra i comença el bosc. No em vaig endinsar a casa meva, no vaig tornar al bosc. Era massa seductora la llibertat i massa segura la solitud. Podia veure el mar des d'on era. 

El mar em regalava remors d'onades. El mar era feliç del meu amor a les profunditats, però no me les podia oferir, jo m'hi ofegava.

Fora del bosc, fora del mar, vora del bosc, vora de mar...  vaig aprendre només solituds i silencis.

Com si fos veritat

– A tu no t’agrada estar tranquil·la – li va dir en Norbert – qui sap si per tranquil·litzar-se ell mateix i poder seguir pensant que tot està bé com està.

– I qui vol estar tranquil, si pot estar, genial i meravellosament bé? – li va contestar la Clara, tot jugant el seu joc.
– A vegades, una cosa passa per l’altra – va argumentar en Norbert, seriós.

La Clara ja no va seguir la conversa. Potser no li interessava gaire seguir per un camí massa conegut. Només en somnis es contestava, només en somnis el contestava. “I és clar que m’agrada estar tranquil·la, Norbert! No entenc gens com pots dubtar-ho.” I de fet, cada cop li agradava més. Cada cop, sentia menys necessitat de res. Com si fos veritat. Com si ja no necessités res ni ningú i la seva intimitat, no admetés gaire res més que ella mateixa. Només que la tranquil·litat, com la majoria de coses de la vida, tenia moltes cares i també moltes maneres d’aconseguir-la i de veure-la.

La placidesa per la Clara era sentir-se endreçada. No era tant el que feia o deixava de fer, sinó que era un estat que es projectava endavant, endreçar allò que feia cada dia per adequar-ho al futur que volia construir. Era viure un present que il·luminés endavant, com un focus d’aquests frontals, que duem al cap en el moment present (l’aquí i l’ara), però ens ajuda a anar més enllà intentant no equivocar la direcció. La pau cada cop la veia més personal, més endins. Projectar coses en companyia, des de sempre, la satisfeia molt més, però eren tan difícils els projectes comuns, que finalment es quedaria amb els seus, personals, intransferibles.

Per en Norbert, la tranquil·litat era fer-se poques preguntes gaire transcendents, era buscar un punt d’inconsciència per no amoïnar-se gaire, per res. Era cobrir-ho tot d’un mantell blanc, immaculat, preciós, com una nevada bella i lluminosa, perquè no es pogués veure res del que hi havia a sota. Per la Clara era precisament fer-se-les totes, les preguntes i buscar el nivell de consciència més profund per mirar d’intuir alguna resposta, i prou que li agradava la neu, però després de gaudir de la calma de la neu, esperava que es fongués, un dia o altre, per recuperar la realitat.

S’havia adonat que cada cop menys, necessitava respostes molt concretes. A vegades les preguntes li eren ja suficients, fins i tot creia que cada pregunta ja porta posada una resposta íntima, que potser no seria gaire entenedora per ningú més que ella.

– A tu tampoc t’agrada gaire estar tranquil. O al menys no tant com sembla a primera vista. Estar tranquil per a tu és seguir la norma d’un decret interior mai escrit. O sigui: estar tranquil, com si fos veritat.

Creaven realitats. Només que les realitats eren diferents. Un dia, en algun punt, qui sap si es trobarien o bé serien del tot divergents.

El frontal de la Clara, enfocava cap a la trobada, en Norbert, no duia frontal i potser amb una mica de sort, la seguiria.

A Carles Capdevila in memoriam

Llegirem i rellegirem els teus mots, 

orfes de tu.

Perquè necessitem encara la teva llum.

I la bondat que duies posada sempre.

Rellegirem els teus mots.

Mancats, com estem, 

de la bellesa profunda del cor.

Rellegirem els teus mots,

perquè sempre ens acaronin l'ànima.

FINS SEMPRE, CARLES, ET TROBAREM A FALTAR, 

HI HA TANT POCA GENT QUE SEMPRE DIGUI COSES BONIQUES!!!

Citació: Lídia Pujol (cantant)

Treta d'una entrevista que li fa la Laia Ahumada, pel seu llibre "Espirituals sense religió"

"- Dalt de l'escenari ets tal com ets?
- De vegades, la sensació corporal que tinc dalt de l'escenari és d'una plenitud total, és orgàsmica... jo, dalt de l'escenari, faig l'amor amb els meus músics - dels qui prèviament m'he enamorat. Però el que més m'agrada, és fer-ho  davant del públic, mostrar el plaer de la comunió, que la gent tingui el valor de moure's per plaer, pel desig real de plaer. Estic parlant de plaer com d'allò que et sorprèn quan menys t'ho esperes, que et meravella de viure-ho. Jo vull ensenyar això, jo ensenyo això! De vegades puc ser ridícula, puc ser excessiva, de vegades estic al límit de fer vergonya aliena. Els faig vergonya a la gent. Abans ho patia més; ara no tant. Em sap greu, però jo segueixo, no rebaixo. Tot i que l'altre tingui prejudicis amb la paraula amor, no vull rebaixar les meves expectatives, encara que l'altre no m'entengui. Vull mostrar allò que som i que no té prou reconeixement: la vulnerabilitat, per exemple, perquè és l'únic lloc des d'on l'altre pot fer-se enrere i mirar-te. Aquí hi ha una arma potentíssima, i sempre ens han dit que no pots mostrar-te dèbil. Jo vull mostrar aquesta fragilitat. Si faig les coses honestament, tant és si m'equivoco."

Lídia Pujol

M'ha impactat aquest fragment, perquè moltes vegades veient músics dalt de l'escenari, he captat molt endins aquesta comunió entre ells, aquesta entesa, que em commou, que la sento com una cosa valuosa on jo voldria arribar.  Hi ha una certa enveja personal, no us ho negaré, però sobretot una sensació de seguretat: això existeix, doncs ho busco! Des del meu lloc, des de la meva feina, des de les meves relacions familiars i d'amistat. Seguirem buscant. Sense rebaixes de cap mena. L'amor rebaixat, ja no és amor.

100 relats conjunts

Recordes aquell temps?

De màscares, de cuirasses, 

de cares tristes i de cors trencats?

Que lluny que ens queda tot, ara,

com si fos una altra vida.

Mira rere teu, tenim el mar,

i sigui plàcid o remogut, 

mai no deixa d'enviar-nos onades.

Ens diu: hi sóc, com sempre,

a cada moment, segons el moment.

Tu i jo, com aquest mar blau, 

que banya la costa d'atzur, 

sempre ens hem dit: hi sóc.

Missatges, com onades suaus

fins que la platja 

s'ha refet del temporal.

Recordo el futur

Recordo el futur de l'abraçada nua,

dels cossos que es busquen

de llavis que frisen, de llavis que besen.

D'aquells corriols que no tenen fi,

que mullen la pell de revolts infinits.

Imagino un temps d'abraçada nua,

sadollats d'amor, beurem les paraules.

Inventarem el cel, serem núvols blancs,

i ens tornarem pluja, per poder amarar-nos

d'un esguard feliç, que en el pit perdura.

La sorra que se'ns escapa dels dits

"Entre la realitat i l’escriptura, se’ns escapen moltes coses, com quan provem de retenir un grapat de sorra amb les mans i, tot i així, se’ns escola."

Xavier Antich

S'havia passat la vida lluitant per retenir la sorra, per retenir-ne tanta com fos possible. Per intercanviar realitats, com més pures millor. Ara estava en un moment molt especial, sortint d'una llarga confusió, com qui treu el cap de l'aigua després d'haver retingut la respiració durant massa temps. Respirava i potser ja no era tant important que la sorra s'escolés entre els dits. "Què hi fa que la sorra s'escapi? Si no se m'escapa a mi, la perdrà qui la rebi." es deia, cada dia, la Sara.  "Importa respirar".  I veia que tenia raó, ella i tothom: importa respirar, no ofegar-se. I ara no tenia cap impediment per fer-ho. Hi havia aire al seu voltant i ella tenia pulmons... Per tant respirava.

Hi havia malgrat tot, aquell buit, aquell buit indefinible. Aquell buit que no s'omplia mai. Sabia d'on havia sortit, això sí, i per això també sabia com s'hauria d'omplir. Havia de ser d'amor, això era clar. No es podia omplir de cap altra cosa. Però no era precisament alguna cosa feta d'amor allò que havia perdut? No, la Sara seguia estimant, molt, amb dedicació i passió, segons cada moment, cada circumstància. I malgrat tot, el buit, seguia buit, per més que ella volgués oblidar-ho.

L'ompliria d'amor i de mots, de consonants sense vocals i de vocals sense consonants, si calia. L'ompliria d'amor i de mirades ben diferents. L'ompliria d'amor i de fets. Fer, actuar, engegar també és estimar.

M R

He trobat damunt
la taula, abans buida,
una M majúscula immensa
i una R que li feia costat.

I res més, 
això ja ho és tot.

Tornarem a besar-nos.
En la realitat o en el somni.
Un bes sencer i ple de llum.

La tretzena nit

Estimada amiga,

També vull escriure't a tu, la més recent dels meus amics. Ens coneixem fa temps, però les nostres converses eren sempre discretes i reservades, correctes, interessants, però convencionals,  fins que un bon dia, per raons diverses que totes dues coneixem, vam començar a obrir-nos els sentiments i a compartir tota mena de temes. Ara, no en defugim cap.

Hem trobat una comoditat en parlar-nos, en preguntar-nos, en explicar -nos.

Hem trobat un objectiu comú, arribar a la pròpia riquesa interior. Arribar al fons de nosaltres mateixes. Arribar a l'interior del laberint.

Compartim descobriments, experiències viscudes, avenços personals, creacions insospitades de realitats que crèiem perdudes.

Hi ha creences que ens aturen i ens bloquegen, d'altres que ens fan caminar i  avançar. Les garbellem, amb el convenciment que les creences són poderoses, que els pensaments modelen la realitat i les emocions la construeixen.

El teu món és ple d'una màgia que sovint encara no acabo de compartir, però que em crida... T'escolto. Riem i somriem de les nostres històries i  a cada riure aprenem un pas més.

Bruixes que fem encanteris dels mots i de les voluntats...

Una abraçada

Berta

Dotzena nit

Estimat amic,

Hi ha tantes coses per parlar i tan diverses i variades que mai no ens falta un motiu o altre per posar-nos en contacte...

Saps posar aquell punt de transcendència o d'importància als temes més quotidians. Bé, potser transcendència és una paraula massa grossa i no t'hi reconeixeràs, però ho diré d'una altra manera: Saps posar els teus sentiments i la teva manera de viure o de veure cada cosa, en els teus comentaris o en les teves explicacions i aleshores parles un llenguatge que jo entenc molt bé.  Jo, també, davant de cada cosa,  la interioritzo i l'explico des de dins. I les converses flueixen sense esforç.

Podem parlar de independència i hi posem la il·lusió que ens fa sentir el fet  de tenir-la prop, o la desil·lusió de les actuacions dels nostres polítics. Parlem de música, bé, tu parles de música, la comparteixes i expliques els teus lligams personals amb les cançons, o allò que et fa pensar o sentir una lletra.

I hi ha una cosa que valoro molt, que és el fluir de la nostra conversa. No queden racons oblidats. Les respostes s'enllacen amb naturalitat i delicadesa. Com si trenéssim converses i quedessin totes connectades d'una manera o altra.

La il·lusió de compartir,  l'interès de saber, de conèixer, formen part d'una dinàmica quotidiana, simple, senzilla, sense cap complicació i que no necessita cap aclariment ni precisió.

Potser algú ens podria dir que compartim coses petites i quotidianes i algú altre s'estranyaria que m'hi trobés bé, rebel com sóc, en aquest tema. Si són petites ni tan sols ho semblen,  creixen  i aixopluguen,  com un gran castanyer d'índies que ha florit abundosament.

Una abraçada

Berta

Onzena nit

Estimat amic,  tu ets allò que se'n diu un vell amic, tants anys que fa que ens coneixem i parlem.

Hem tingut sort de trobar-nos i hem sabut mantenir la conversa espontània i intacta com el primer dia.

Rius, quan t'explico coses una mica especials o íntimes, d'aquelles que no es poden explicar a qualsevol. I m'agrada el teu riure, perquè es fet de complicitats i de comprensió i de "ja sé què vols dir".

Jo tinc el riure fàcil.  I et segueixo de seguida, però no m'aturo pas en en relat que t'estic explicant. Ets un xerraire i sempre acabes explicant tu més que jo, però jo aprofito bé els moments.

A vegades et costa d'expressar amb precisió i t'emboliques una mica. Et segueixo molt bé malgrat tot i sinó t'aturo i et pregunto.

Estem contents quan parlem. Estem contents quan hem acabat. Sempre ens enduem un intercanvi de recomanacions de llibres llegits, que ens acostumen a funcionar.

Gairebé sempre sóc jo que t'empaito per veure'ns. A vegades m'espero prou com perquè ho facis tu... I m'alegra quan em truques.

Ens veurem aviat... Una abraçada

Berta

Desena nit

Estimada amiga de la racionalitat a tot preu,

No sabria dir-te perquè t'he posat aquestes paraules per explicar-te. Perquè sempre ho intentes de ser racional.  Sempre vols ser-ho i malgrat tot sempre se t'acaba escapant alguna broma sobre coses d'aquelles màgiques, d'aquelles  esotériques amb les que no sé si t'agradaria creure, però no hi creus o bé hi creus una mica i no ho confesses.

Parlem tu i jo, des de fa molts anys, ara no tant les dues soles com abans.  Parlem de moltes coses, sempre amb aquell punt de seny i de racionalitat  que hi posem les dues. He après un munt de coses de tu.  Ens hem escoltat  l'una a l'altra i sempre hem sabut fer una bona anàlisi de cada situació i arribar a raonaments o conclusions útils i adequades. Fem un bon tàndem en moltes coses.

En algun moment ens manca la rauxa... Ho deixem sempre tot molt ben posadet malgrat els riures o les llàgrimes.

Però hi som i somriem quan a la reunió programada a tres o a quatre ens deixen soles... Sempre quedem tu i jo. Somriem i sovint ens en alegrem. Unes hores de tranquil·litat tan productives que la feina que havíem de fer es fa més ràpid i ens queda una estona per a nosaltres.

Assenyades, ho fem tot per ordre... I mai no ens acabem de creure que existeix la màgia... Només perquè no sabem quina és ni on anar-la a buscar, però a vegades m'ha semblat sentir-la ben a prop.
Escolta bé...

Un petó

Berta

Novena nit

Estimat amic, el primer amic,

Somiador i silenciós...  Somric sempre amb les teves paraules per breus i espaiades que siguin i puc dir que no m'han fet mai mal cap dels teus silencis.

Jo que sovint he protestat, en altres àmbits dels silencis massa llargs o poc entenedors, amb tu no m'ha passat mai, perquè sempre els he entès.  La teva mirada i les teves actituds parlen per tu. Has sabut fer-te prou transparent, al menys als meus ulls perquè mai no hagués de trobar a faltar cap paraula.

Fa dies que et vull escriure, vas dir-me, ho faré de seguida que trobi un moment tranquil, vas afegir. I jo somric. Potser ho faràs, potser ho faré jo, potser trigarem encara,  però sempre amb la sensació que tot està en ordre. Passin els dies que passin.

Hem sabut mantenir un lligam, de 50 anys, sense veure'ns gaire, sense parlar-nos continuament i malgrat tot, saber que l'afecte infantil que va sortir entre nosaltres, es manté sense esperar gran cosa. Només posar-nos al dia, donar-nos quatre notícies importants i demostrar-nos que aquest afecte existeix. Amb una mirada dolça, només, o bé amb la brevetat d'un parell de paraules.

No t'explicaré pas com ha anat aquest 2014 acabat. Ja en saps alguna cosa i em sembla suficient. Prefereixo inventar-me el 2015,  per si del teu silenci, de les teves actituds o de la teva mirada en manllevo algun somni per volar Pleïades enllà.

Una abraçada dolça

Berta

Vuitena nit

Estimada,

Ser-hi, crec que et defineix molt bé, tant o potser més que a mi mateixa.

Compartim, doncs aquesta cara de l'amistat

Mantenir el contacte, donar senyals de vida, a vegades, sense proposar-te gran cosa més que un bona nit, o un com estàs? O un petò d'aquells que arriben... O una notícia important, a vegades bona, a vegades no tan bona. Ets experta en deixar tendres engrunetes de pa, o pedretes blanques que ens assenyalen un camí perquè poguem trobar-te.

I quan finalment el moment arriba,  fem unes trobades, a vegades breus, algun cop excepcionalment, més tranquil·les, on sempre es pot parlar de tot i on surten realment totes les coses importants que tenim ganes de compartir.

Hi ha una delicadesa esquisida i també una discreció i un respecte mutus que fa que ens sentim còmodes totes dues. La discreció expressament molt cuidada i molt necessària en tant que tenim amics comuns amb els quals es podrien creuar a vegades informacions o confidències que sempre és millor que arribin de primera mà si han d'arribar... I si no, milor que no arribin per enlloc. 

Crec que no hi ha cap cosa que jo no pogués confiar-te, et vaig dir un dia... I era tan cert que ho continua sent en passar els anys. Trobant aquest punt precís entre la confiança, la confidència i la discreció necessària.

Hem canviat d'àmbits, reconec que m'ha costat el canvi. Acostumada a trobar-te, sempre per uns camins de nit, il·luminats de versos i de blau, t'hi he trobat a faltar molt. Oblidant, a vegades, d'intentar altres vies de manera prou sovintejada.  

Aprofitant moments... Sincronitzant petites situacions quotidianes... Et truco des del super?