Mai no tornem

Quantes  vegades,  com un  infant que  arrossega  objectes  diversos   amb  un cordill  que  ho lliga tot  desendreçadament  convençut  que  és  un tren,  he  imaginat  tornar  a casa  amb tot  el meu  equipatge,  com si això  fos possible. Llavors  m'he  adonat  que  la casa ja no és la casa,  ni  les persones que  hi habitaven són les mateixes.  Que  aquest  equipatge  que  arrossego  lligat  a mi,  ho canvia  tot. També  a mi mateixa.  
Els  somnis,  com globus  fràgils lligats del mateix  cordill,  s'han  desinflat  o  han explotat  en el trajecte.  I  ja no hi són.  No reconec  la casa  ni em reconec  a mi mateixa.  No,  no  tornem.  Mai no tornem a començar  de nou,  tot  el que és  vell  se'ns  arrapa  a la pell.  Mai  no tornem a reprendre  la  vida  allà  on era...   només  hi ha una  opció:  ser,  només;  i  seguir  caminant,  trobar  un lloc  on guardar  o  bé  on llençar  els objectes  per  alleugerir  el cordill,  però mai  del tot.  Seguir  caminant  com si no haguéssim perdut  la innocència.  Indiferentment  que  caminem  pels  mateixos  indrets  o  per  altres  indrets  descoberts  de nou.  Només ser i seguir  caminant.  Endevinant la  vida,  encara  que només  veiem els seus reflexos.  Com aquest  arbre  que  tremola,  desconegut, de  cap per  avall.

Torna 49 - Tornar  i ser