He descobert de poc, com si acabés de néixer ahir, l'ambigüitat de les paraules. Vinc del desig i de l'intent entossudit, llargament, de domesticar-les, de mirar-les de prop, de veure-les polièdriques, però també de saber-les mirar i de dibuixar totes les seves cares... i arribo ara, a sentir-les traïdores, equívoques, mentideres...
No, no sóc pas jo, ni tampoc tu, qui ens equivoquem en triar-les, són elles que menteixen constantment i que més enllà del seu poliedre d'infinites cares, n'amaguen encara una més o potser mil més, endins, endins, ocultades amb cura.
Més enllà de les paraules escrites
recordo, ara, el fregadís casual, entre el brogit.
El desig d'una conversa clara
substituïda per mots minúsculs i mirades plenes de sentit.
L'estima, antiga ja, feta d'intimitats compartides
es condensa en un instant de proximitat.
Com si ens haguéssim vist sempre
com si demà poguéssim veure'ns de nou.
I és ara, i no pas abans que el record
d'un dia, que ja trobo llunyà, m'omple el pensament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada