Com una cuca

Em vaig  passejar pels  teus camins,  pels  teus  indrets,   pels  teus  mots,  talment  com una cuca  sobre  els pètals  lluminosos.

Mai no he  aconseguit  fer-me  enrere  i baixar  del teu món de colors.

Els  teus  mots,  com pètals  que es tanquessin  damunt  meu,  em van deixar  atrapada,  sense  ganes  d'escapar-me'n.

Pessigollejo  la teva  pell amb  els  dits.  Encara  hi sóc. T'hi has  acostumat  tant  que ja no em veus,  ni em notes.

Sí, les vas veure

Sí que les  vas  veure,  les  flors, encara  que  eren flors  sense  pètals ni estams, tot  just un  oferiment  de bones intencions,  les  vas  prendre  amb  un somriure  que  ja creia  perdut  per  sempre,  i  vas  trobar  la manera  d'enviar-me'n  un   pom  per  a mi,  de tornada.  Per  pètals  una pregunta tendra,  per estams  una  disculpa necessària,  i per  llaç  l'actitud  comprensiva que  no sabies  retrobar.   T'he  vist  de cua  d'ull  com enterraves  un bocinet  d'orgull,  que ja no vols tenir,  sota  les flors.

A vegades

A vegades  de tant clars  que voldria  els mots,  brollen en excés.  Creixen  tiges i  fulles  i flors,  en un  garbuix  on  la  bellesa  del sentiment  i  fins i tot  la  que  podrien  dur els  mots,  per  ben trobats  que siguin,  s'hi perd.   Com una caputxina  gairebé  ofegada  pels  fulles  massa  grosses.   I  aleshores  entenc  els  silencis,  com qui cull  un ram i deixa  l'espai net.  Reculls  els mots,  els que vols,  els que  t'agraden,  els que tries i  te'ls  quedes... Però el problema no  rau pas  en els mots,  sinó  en el que duen dins,  en aquests  sentiments  intensos  que potser abasseguen  i aquests  es  queden,  colgats,  ran de terra  sota  les fulles.

Alleugerir, alleugerir  paraules i també sentiments   com qui  aclareix  les fulles  massa  espesses és un intent  per  fugir  del tot  o res.   Una  petita  farsa  que  puc  jugar, amb la millor  de les  intencions,  en alguns moments,  per  alliberar-te,  per  alliberar-me.  Aquesta  proximitat  com un tot,  impossible,  aquest  res,  de  la distància  i el silenci.  Paraules  lleugeres,  per  compartir... que  sobresurtin  valentes  plenes  de llum  ataronjada.

No sé si les veuràs

No sé  si les  veuràs,  
tot  i que les he triat  prou  grans.  
Avui,  t'he  enviat  unes  flors.  
Unes flors d'acompanyar-nos,  
unes flors de compartir.  
Trenar de nou els mots
teixir-nos amb els  fils
de  les  mirades.
Pètals  que  es  baden 
per  acollir-nos

Comiat

No, ja  no vull  sentir-me  desvalguda  per  cap més  adéu.  Encara  que  no en sàpiga  les  raons. Seuré   plàcidament,  en el meu lloc,  en un lloc  privilegiat,  com sempre.  Un lloc segurament  immerescut,   però  que és el meu:  tranquil  i  protegit,  segur i pacient.  I des del meu lloc,  et  miraré, de lluny,   com  passes  el teu temps  a la vora  del camí.  A les  vores  dels camins,  no  hi ha fils,  i  no et  caldrà filar,  però en canvi  hi ha flors.  A  vegades  n'hi ha  tantes,  que  no donem l'abast a mirar-les  o tantes  que  ni les  veiem.  Vaig  veure  un camp  sencer de  flors  de dos  colors...   que  omple  i reposa  la mirada.   N'agafaré  un grapat i les  acostaré  als  teus  sentits,  tindràs:  el  color als  ulls  i l'olor   a les narius  i la frescor al tacte  i serà,  potser,   com si sentissis el  so  de les  meves passes.

Tinc una flor per a tu

La felicitat, desesperadament.

Títol  d'un llibre d'André Comte-Sponville

Ha tornat,  tant lentament,  aquesta  serenitat  que necessitava.  Ara el gust  dels  dies no  és  tan amarg i  algunes  hores  tornen a ser  clares.  Per  més  temps  que passi,  però,  no sabré  com ho hem fet  per  perdre allò  que sempre  ens havia  resultat  tan fàcil de mantenir: les  paraules netes,  la  mirada  brillant,  l'entesa  fàcil,  les  complicitats. Mai no sabré com ho hem fet,  perquè  si  analitzo  i penso,   et  faria  massa retrets  que no vull fer.  No es pot tornar enrere  i la  innocència  del nostre  joc  d'infants  que  s'havia mantingut  com per  miracle  enllà  dels anys  ja està  perduda. No,  no podrem tornar  enrere  i enyoraré  per sempre  i cada  instant  tot allò que hem perdut.  Els mots que  em dius són  plàcids  i asèptics.  I  no  m'agrada pensar  que  les  convencionalitats  envairan un espai  que sempre  havia estat màgic.  Malgrat  tot, no vull  marxar  massa  lluny,  potser  encara algun dia m'atreveixi  a portar-te  una flor,  si cal,  en el silenci de la desesperança.   Per  trobar  espurnes  de felicitat,  desesperadament.

Aquest blog pren una altra direcció

Sembla  ser  que s'han acabat  les  imatges originals,  en paraules,   del blog  Filant  Prim  que  em servien d'estímul   i  que  jo intentava  reflectir...  Si no hi ha  imatge original,  no hi ha reflex.  AQUÍ  S'ACABEN  LES TORNES  I ELS  REFLEXOS,  i  amb  ells  el títol del blog.

Ja  m'he  acostumat  a  aquest  nou blog  i  ara  el trobaria  a faltar  si no  el seguís.  Canviaré  de direcció  i en comptes  de reflectir   paraules i mirar sempre  l'aigua,  miraré  les  flors  o el cel,  o  els arbres  o  qualsevol altra  cosa  que em serveixi d'excusa  per  explicar-me.

Aquest  blog  és  molt tranquil  i no hi ha  gaire  moviment  i  això  li dóna  un aire  d'intimitat  diferent  dels  altres  que  tinc  i que  freqüento.    Us  agraeixo  molt  que  em llegiu els que passeu  per  aquí.  Ens  anirem trobant.

La llavor

No vull  res més. No vull res  més que aquests peus nus i la  sang  que  circula, el batec  que se  sent. No vull res més que  aquesta  tranquil·litat  que  sento.  No  vull  res  més com un mur  infranquejable,  com un final  acceptat  i volgut,  com  una treva vital,  com un repòs.  També com  una petita  i tendra  presó. 

I  ho vull tot. Ho vull tot  trencant  cadenes  i pors,  obrint  horitzons,  repintant  il·lusions,  enderrocant  murs  que empresonen.  Plàcidament,  sense  pors  ni sense presses enrunar muralles protectores.  Pedra  a pedra.  I  sembrar  de nou,   cada  nou  o  antic  territori,  solc  a solc,  llavor  a llavor. Desesperança  a desesperança.

TORNA  60 - És aquesta  serenor

Desfer-me

"Jo em donaria per un bes

per  un de sol , però que besés"

Palau i Fabre

Entrellaçant-me  tota  jo,
l'ànima nua,

en aquests  dits  que es  creuen,

mentre  la teva  pell

sap  entendre'm  el gest.

Desfarem nusos

i saba solidificada,

liquant  esguards

amb regalims sobre  la pell.

TORNA 59 - Tot

El miracle

El miracle  és saber-nos
saber-te ben bé
tu  a tu mateix
i jo  a mi mateixa.

Retrobar-nos nous
i  renovats,  després
d'un  llarg i dolorós viatge.

Gestant  afectes, lentament,
com fars minúsculs de llum
que s'encenen endins per guiar-nos.

Torna 58 - Aquesta nova  coneixença

Sento el fred

Sento 
que ja no hi ha  cap espera.
Ni vull cap gest d'abastar-te.
El meu cos  
és  tot ell  una ferida
que defuig el contacte.

No obstant
sento el fred
en el gest de trepitjar,
finalment,  a terra
amb  els peus  despullats
i aquest fet  em vivifica.
Cada  passa
en el buit
em fa sentir  la primavera.

Torna 57 - L'estança de les  hores

Oberta, la mà

He  obert  la mà,    sí.  Encara  recordo  com es  fa.  L'obro  moltes  vegades. per  deixar  marxar  la realitat enganxosa  que ens  envolta,  per abastar somnis  que  somiant-los  es  fan realitat,  per  teixir-ne  d'altres  que  només  somiats ja  deixen empremtes reals. No he  oblidat pas  com  obrir la mà  i com deixar-me  anar.  Conservo  aquesta  actitud  despresa  que tant  m'ha  costat amb tu.  Però  finalment  he obert  la mà per tu,  he  obert la mà  i t'he  deixat  marxar,  amb la teva  càrrega de  tèrbols condicionants i  fredes indiferències, amb la teva maleta  de silencis  i reserves. Per  fi t'he  deixat  marxar. Aquella  puresa  que  vam compartir  temps  ha,  ara  m'ha  retornat  a mi.  Solitud  neta,  com un  petit  retall  de  sorra,  que  es fa  platja per  rebre  onades  noves,  per  deixar-se dibuixar per  altres  mots.

Torna 56 - Obrir  la mà

No hi ha cap sempre

No  he volgut  pensar,  ni per  un instant,  que  només  si el tenia,  jo podia  posseir-me.  Malgrat  les  ferides. Malgrat  el temps  que  s'assemblava  cada  cop més  a un sempre,  que no serà.  Un sempre  d'absència,  un sempre  de tristesa insuperable.  Però  jo  em sé,  em reconec  i  em   trobo.  Amb  ell  o  sense  ell,  amb tristesa o sense.  No vull perdre'm  a mi mateixa,  tot i trobar-lo  a faltar  a  cada  alenada  que respiro.  Endreçaré  els objectes  de l'ànima  perquè  em sigui  suficient la meva vida  sense els seus  llavis.  Dibuixaré  mots  que  m'omplin les  enyorances  i  escriuré  els  gestos  amb  colors  nous  on no pugui  reconèixer  el  seu silenci.  Només  jo  puc escriure'm  la  vida,  i l'escriuré, dolça i tranquil·la.  Sense  el retrobament  fixat en  l'horitzó, però  sempre  navegant  a mar  obert.

Torna  55 -  Marxar

No calia

No ens calia posar cap distància  abismal.

Ni tampoc arrossegar-nos tristament

en  la buidor de cap renúncia.

I encara menys fer cap viatge forassenyat.

Només calia...

Que  quan hi fossis,  hi fossis  sencer.

Un petit  parèntesi ben tancat

a la resta  del món.

Els  condicionants que t’aclaparen

aparcats fora o bé oblidats

com un farcell que fa nosa, 
precisament  allà, dins del taxi que t'allunya.

I que els  mots  fossin els nostres  mots.

I el sentiment pur, sense  barreges.

I que les  mans parlessin

I les paraules  acariciessin.

I  els  besos,  besessin:

llavis  i carn  i  cor.

Torna 54 - Ofec

Potser m'ho penso

Em  ve  d'antic.  Concretar,  fidel a la realitat  o no,  quins  han estat  els  moments  on tot  ha  començat.  Hi ha  aquell instant  que notes  per  primera  vegada com  els  sentiments  han  pres  possessió  de  tu,  aquell instant que  queda  lligat per sempre  a uns  mots  o a un gest.  I  els  sentiments  es  materialitzen  en algun lloc  de tu,  en algun lloc  del cos,  estómac  o  ventre.  I  des  d'aquell  moment  s'hi queden  fluctuants  segons  els moments i les  distàncies.  I la incertesa  que  tremola  pensant què  deu passar  just  a l'altre  costat.  Si  hi ha  un  destinatari  obert a  rebre  aquest  batec o bé un  home aclaparat.  La  incertesa  que  minva i minva  mentre  van succeint  petits  detalls,  dels quals en  faig un  inventari acurat.  Potser,  és  cert, no  sabré  mai  com s'ho feu  la vida  per  apropar-nos,  però  sé  del cert  que no és  mai la vida,  que som nosaltres  que fem un pas,  petit  o gran,  o un gest  que  volent  o sense voler  toca  l'altre  ben endins.  No és  la vida,  no.  Som  simplement  nosaltres  afamats d'afectes  i tendreses,  que allarguem la mà,  fins  a tocar aquell  que ens  mira,  aquell  que  ens  toca.  I  sí!   podria  dir-te  tots  els mots  que  ens hi han dut.  O  potser  m'ho penso.

Torna 53 -  Més no podem