Devia ser en un altra vida, perquè el record se’m fa imprecís en el temps, quan en els dies il•lusionats i més joves i inexplorades encara les emocions més intenses, vaig dir-te “com si juguéssim”. Volia deixar que sortissin els mots dels sentiments d’una manera clara i directa, sense que cap d’ells ens fes fer un pas definitiu i potser en fals. Va ser com si juguéssim, que em vaig capbussar en el mar de les meves pròpies paraules. I tu t’hi vas deixar gronxar, la seva cadència et semblava prou plaent. Ens en vam enlluernar i vam seguir i seguir... em semblava a haver trobat la meva manera de ser al món. Tan lentament, que no ens en vam ni adonar, aquest joc es va descolorir, prenent uns colors suaus que sovint et feien preferir l’escalfor de la sorra del silenci, que el batec dels mots. Les intranscendències sovint menystingudes per tots dos, s’apoderaren del nostre llenguatge. I he colgat tant sovint á la sorra, línies i línies tot just pensades o bé escrites que la indiferència de mirada trista, caminava cada dia per la platja. Ara vagarejo per aquest univers que se’m fa cada cop més estrany, i m’agafo a cada fil de pensament , a cada fil dels teus mots, calcant maldestrament, amb paper fi d’una fragilitat extrema, oblits i absències, cicatrius i passats per conjurar-los en un allunyament volgut.
M’apropo de nou, per renovar la meva fe en el llenguatge. L’espurna de llum que encén el dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada