dimecres, 23 de gener del 2013

Reparació


Feia temps, que no podia retrobar la imatge del teu cos nu entre els meus braços, sense desfer-me en llàgrimes. Alguna cosa s’havia espatllat en les sinapsis de les meves neurones, i sense saber com, allò mateix que abans era bonic i plaent: somiar-te, imaginar-te, com tantes vegades havia fet, de sobte es mudava en una melangia infinita que emboirava del tot el gaudi que esperava trobar. Sense demanar-me permís, algú havia censurat la imaginació i a hores d’ara jo només podia recolzar-me en una realitat ni buscada ni volguda, en una realitat d’absència sense límits coneguts que convertia els somnis en incertesa i malson. El procediment de reparació és ben senzill: només em cal una petita combinació d’uns quants verbs arrenglerats, que expliquin un simple desig, un moment viscut, un somni compartit, per sentir-los ben endins i la realitat dels mots, és suficient per que jo pugui repenjar-hi els somnis. I et retrobo, i sé que vull arraulir-me amb tu, perquè el millor consol és aquell compartit. I escolto la carícia de la teva veu i el xiuxiueig de les teves mans. I tu esperes el meu enfilall de besos que t’amaren lliscant esquena avall. I mentre ens reconeixem en aquest retrobament de lentitud buscada, entrem l’un dins de l’altre, molt més aviat en l’esperit, que no pas en el cos. Els cossos s’entretenen mandrosos en la recerca de sensacions sense deixar de mirar-nos als ulls i al rostre com a resposta de tot el que volem saber. Retrobats els somnis, la porta de nosaltres ja és oberta. Nosaltres també oberts per oferir i per rebre l’amor a dolls, aquest doll que es podria endur qualsevol cendra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada