Malgrat uns quants errors i neguits que m’han dut involuntàriament a un cert retir interior, que intento dissimular el millor que puc, mai no he dubtat en oferir el palmell de les mans. No ho dubtaria, ara tampoc, inconscient, a canvi d’un dors. Com encaixar-les sinó? Confesso que tampoc ho tinc clar. I amb aquesta veritat i mentida, tot a la vegada, em cobreixo de possibles dubtes, defalliments o relliscades. Potser ho tinc clar, perquè la vida per a mi és a quest risc interior permanent que fa em veure els dies com molt més que una almoina i que a vegades enlluerna i a vegades fereix, però que sempre m’alimenta. I no ho tinc clar, perquè no sé on trobaré el fil que necessito. En cada viatge, sempre necessitem dibuixar-nos massa perfectes els uns pels altres i d’aquí ens vénen els errors i d’aquí sorgeixen els neguits. Reconèixer un gest en nosaltres mateixos, potser també i encara més en l’altre que ens mira, ja és viure. Saber reconèixer els mots i els silencis i les absències i retornar-les com un mirall d’aigua, a vegades clar, a vegades deformat, a vegades tèrbol. No vull defugir el contacte. Els miralls d'aigua són múltiples i diversos o no són, mentre s'enterboleix l'ànima. Però sempre tornen.
Llegeix els seus versos, poeta, i segueix viu.
Sembra’ns de mots i enllacem la vida.
Torna -5 - Mans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada