No em semblava insalvable, no m'ho havia semblat mai, notariar l'instat precís de quan passa cada cosa, al menys per les coses importants. M'agradava explicar-li que em vaig enamorar d'ell en el precís instant de fer aquell gest i dir aquells mots, com ara, quan va agafar la meva llibreta d'espiral i es va seure als graons per llegir-la, escapant-se amb aquest gest senzill de la conversa general. O ben bé a l'inrevés, callar-m'ho, però estar ben segura del quin va ser el moment que tot ho va espatllar... aquelles converses, aquelles que van durar mesos i malgrat això no en vam saber treure cap aproximació, només distància.
Deu ser per aquesta raó que quan a la meva pregunta il·lusionada i curiosa "què ha estat el que t'ha fet canviar? quina paraula, quina idea, quin gest ha fet sorgir en tu aquest desig que em confesses?" ell va contestar amb un pausat i allargassat "no ho sé" vaig tenir molta feina en fer callar els mecanismes d'alarma i seguir endavant.
Parlo en passat. Ara s'ha instal·lat en mi la desmemòria de les paraules i els gestos... perquè no cal recordar com s'ha esdevingut cada segon d'allò que m'ha fet mal. Potser em refugio en incertes i falses creences que les coses són com són sense que nosaltres puguem fer-hi res. Tot i saber que no és cert. I mentrestant sense la meva mirada atenta, em vaig adonant que es van fonent totes les guspires.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada