Temporal

Abandono el vaixell. Em retiro. Penso. Però no ho dic. Ni ho escric. M'imagino saltant per la borda d'aquest amor, i al mateix temps, d'aquesta amistat sempre tant ben trenada i teixida amb els mateixos fils. Renunciar a l'idioma comú que es corresponia exactament a cada idea, a cada sentiment, renunciar als mots de braços oberts que acollien sempre. No podria pas saltar a mar obert a la deriva. M'enganyo. Quedar-me quan l'idioma comú ja no existeix, quan els mots reboten com pilotes que topen amb murs invisibles. No és renunciar també? Però no, encara no n'hi ha prou. Adoptaré aquest temps nou, desconegut i orfe, com una mare a l'ensems adoptiva i òrfena. I nodriré els minuts o els mesos fins que siguin prou forts i deixin d'esquerdar-se cada segon pels programes apresos com virus que s'incrusten el les cèl·lules abans més sanes.

Torna -3 - El mar de la tragèdia