No sabria dir prou bé si és realment una cosa convinguda, de no deixar que el silenci envaeixi el seu espai comú i seguir amb l’intercanvi de paraules. Com si el silenci fos més esgarrifós encara que les paraules que ja no duen enlloc. Ella segueix vivint dintre seu l’evidència d’una existència trencada. Com si un objecte malmès ja no ens fes el servei que abans ens prestava. Confien, encara, en les seves paraules. Com si les paraules, sinceres de l’un, assenyades de l’altre, poguessin reconstruir aquell món que no existeix. Però l’ús del llenguatge no ens assegura mai res d’avançada. Ningú no garanteix que amb les paraules, benintencionades i distants o bé alliberadores i gastades es guareixi cap desperfecte que ja havien causat mots similars. Han establert una conveniència i com totes les estratègies que sorgeixen dels artificis de la voluntat imposada fa més feixuga l’espera del desafecte. Un desafecte que ella sap que no esdevindrà. Ho sap. Malgrat que disfressi les paraules i la seva vida sencera d’una aparença calma que no sap treure la saba que creix al seu voltant en forma d’afectes que l’observen, que vigilen el seu posat ombrívol. Però cap dels dos gosa interrompre el corrent de la comèdia. Sembla llei de vida (de la vida que aliena) mirar cap a un altre cantó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada