Setena nit

Estimat amic de les paraules boniques,

Segur que ja ho saps, però ho repetiré, em vaig enamorar de les teves paraules. Les teves paraules expliquen una persona que hi ha dins teu. No dic la persona, dic una persona, expressament. És algú que necessita expressar-se i amagar-se al mateix temps i ha escollit la millor manera de fer-ho.  Bé ho puntualitzaré una mica més. Tu has trobat dues maneres ben diferents d'expressar i d'amagar aquesta persona bona i tan sensible que dus a dins: les metàfores precioses que saps trenar i les bromes (o ximpleries o pallassades o gamberrades...). Són les dues maneres que tens de fer una mateixa cosa. T'embolcalles de tendresa o t'emboliques amb els riures. La persona que es veu des de fora... És diferent, força diferent.

Encara recordo, quan em vas dir per primer cop que m'estimaves, em vas sorprendre i et vaig preguntar. "Què vols dir, quan em dius t'estimo?" Clar, era una pregunta inútil del tot. T'estimo, no pot voler dir moltes coses. Jo ja sabia perquè t'ho preguntava i crec que ara, passats els anys, tenia prou raó en el meu dubte o en la meva necessitat de precisió. Potser hagués hagut de preguntar una cosa diferent. Tot i que fins i tot així, amb una llarga perspectiva de temps, no se m'acudeix la bona pregunta. Quina és la teva manera d'estimar? No...  Què representa per tu l'amistat? I l'amor? S'estima igual? Hi ha una mena d'amor o n'hi ha dues? Estic ben segura que qualsevol d'aquestes preguntes hagués tingut la mateixa resposta que la que et vaig fer: un somriure, un riure, una repetició. Vol dir que t'estimo. I cap plantejament aclaridor o que ens donés un camí. Tot i així, ens vam anar coneixent de pressa, amb molta comunicació i molta intensitat. Va ser una època preciosa. Quan la intensitat va baixar, no va baixar de manera equitativa. Et vaig trobar a faltar molt, quan no hi eres, o quan no responies. Malgrat tot. Hi ha hagut una feina de comprensió, una altra de paciència i d'acceptació de les coses com són. Vull s larir que per part de tots dos. I n'estic contenta. Ens ha permès arribar fins aquí i que encara em continuïn enamorant les teves paraules, sense cap problema, cap recança, cap tristesa... I m'has ensenyat una cosa que jo no sabia valorar: fer com si el temps no existís o no hagués passat. Retrobo la dolcesa dels teus mots, sense que el temps importi gens. Aprenc de tu de no deixar-me esgarriar per seu pas.

Hi va haver una època que ens ho sabíem tot l'un de l'altre, ara sabem algunes coses, moltes no, tot i així tenim un tresor. Tenim intacta la confiança i la possibilitat de tornar-nos a explicar coses si en tenim ganes. Et llegeixo i et reconec de nou. Sé que t'ho puc explicar, em deies fa poc. I jo et donava la raó. Clar que pots. Només ens falta sentir-ne el desig o la necessitat. Potser és bo no sentir-lo tant i poder triar. A cada ocasió, explico. O no. Triar. Es bonic triar.

Estimat amic de les paraules boniques, seguiré embadalint-me amb elles...

Jo també t'estimo.

Berta

Sisena nit

Casa Mascort

Estimada amiga de compartir emocions...

Hi ha emocions de tantes menes i totes en algun moment o altre les hem compartit.

Les emocions de mirar la lluna. N'havíem parlat tants cops que jo et deia: Ara quan me la miro, la lluna és teva... Perquè sempre em fa pensar en tu. Però me la deixes i també és meva la seva claror.  Recordo aquelles llunes plenes immenses i rodones, algun cop vermelloses que ens  atrevíem a compartir de lluny.

Les emocions boniques, de mirar el mar, de viure la natura, de sentir a prop els fills... I també les tristes, els sentiments  no prou encarrilats. Les llàgrimes també. Per què en una amistat només hi haurien de cabre els somriures? Si les amigues se senten prou a prop, les llàgrimes es poden compartir també. I consola compartir-les, les eixuga, les converteix en somriures còmplices, perquè fa que nosaltres ens sentim  fortes de nou,  sentim que juntes som capaces de vèncer-ho tot. I seguir endavant.

Tu ets com si fossis jo, em deies, quan volies explicar algn fet, fins al fons de tot, una mica més enllà del que seria habitual. I també em deies,  estic com a casa, quan estem juntes. Siguem on siguem, som a casa.

Res no ha canviat, som a casa encara. Sembla que definitivament les tristeses diverses han marxat, les teves, les meves i han deixat el camí lliure a inventar-nos la vida. Juntes, de quina altra manera, si no?

Saps que t'estimo i que m'agrada poder-t’ho dir.

Berta

Cinquena nit

Estimat amic que saps escoltar tant bé, així va començar la nostra amistat, escoltant-nos.

Jo t'escoltava, i per a mi no tenia res d'especial, ja que escoltava a molta gent i tu m'escoltaves i tampoc, per a tu no tenia res d'especial, perquè feies el mateix. En canvi, potser a tots dos ens va sorprendre i captivar al mateix temps, trobar un mirall silenciós quan calia, sincer en tots els casos i de reflex precís i poc deformat. I si dic captivar ho dic en tots els sentits que se li puguin donar. Com el Petit Príncep a la guineu, com el mag il·lusionista al seu públic, com els adolescents que s'enamoren.

Hem compartit tantes coses! No se me n'acudiria cap que jo no pogués explicar-te, cap tampoc que no em sentís amb llibertat de preguntar-te, no importa sobre quin tema ni sobre quin nivell d'intimitat.

Si aquesta és la cara més explícita de la nostra amistat, potser en segon lloc hi hauríem de posar la paciència. Quanta paciència has tingut amb mi, crec que jo també amb tu, és clar. Per raons ben diferents. Tu amb mi has hagut de tenir-la, per una certa constància excessiva, en les comunicacions, en els temes, en alguns casos es podria qualificar de tabarra la insistència en un mateix tema. Jo amb tu, evidentment pel fet contrari,  per posposar excessivament les respostes, per deixar alguna temes pendents... Però no hi fa res. Hem esperat, hem parlat, hem reconduït, tot el que ha calgut. Estic molt orgullosa de com hem fet totes les coses.  Mai ni un sol retret i sempre la comprensió, l'acolliment i els somriures.

Hem passat etapes diferents, amb actituds diferents per part teva i per part meva, però mai en cap cas no ens ha fallat l'acolliment ni la seguretat de tenir -nos. I ara ens trobem aquí, on som, potser amb trobades menys freqüents, però igual d'acollidores i enriquidores que sempre. El nostre àmbit, és el millor lloc que conec on reposar i carregar energia.

No puc desitjar res millor per a nosaltres que això que hem sabut construir... Desitjar que sigui per molts anys i que anem seguint la nostra evolució de la manera més positiva per a nosaltres.

Una abraçada immensa

Berta

Quarta nit

Estimada amiga, que saps inventar projectes i desbordes d'idees per pensar i aprofitar el temps.
En una altra nit també també t'escric, per dir-te aquelles coses que potser no ens diem mai.

He tingut sort de les teves propostes que m'han omplert un buit que sentia tan endins. I te'n dono les gràcies.

Recordo quan érem companyes i encara no amigues, que un moment d'un cert patiment teu, em va apropar a tu. No sé pas si vaig saber transmetre't prou la meva proximitat o la meva disponibilitat. Jo sí vaig sentir-me molt a prop i t'entenia molt bé.

Des d'aleshores hem fet un munt de projectes, de fer activitats, d'escriure, de recopilar, d'aprendre, de compartir, d'investigar, de reflexionar.  No tots han tirat endavant, per descomptat. Hem fet com la natura que llença milions de llavors perquè en fructifiquin unes quantes. Nosaltres també i seguirem així.

M'enmirallo en la teva seguretat, en la teva energia i la teva força. En la confiança per tirar endavant idees que a mi d'entrada em poden semblar difícils.

Amiga, tu i jo som com la nit i el dia i per això ens complementem a la perfecció.

Tens un triangle relacional que fa una bona estructura per recolzar-se. Ja saps els triangles no es deformen mai:

1.- Escoltes, molt atentament, segueixes el fil dels raonaments sense esfilagarsar-lo...
(Cuides de la part més material, com del cos dels amics d'aquesta manera)
2.- Busques l'acció, la solució, la intervenció, el consell o la reflexió
(Estimules la ment dels amics, amb les teves propostes)
3.- Fas volar la imaginació, proposant una mica o un molt més enllà, coses possibles o impossibles, comprensibles o fregant el misteri...
(Acompanyes l'ànima fent-la volar amb la teva)

T'estimo i et valoro i em sento igualment estimada i valorada per tu. Jo al teu costat sento la meva calma en front de la teva acció i em sembla que es produeix, sempre, un intercanvi vàlid i enriquidor.

Una abraçada molt grossa

Berta

Tercera nit

Estimat amic, t'escric en les meves cartes de nit, a tu que m'ofereixes sempre la teva alegria i que vols fer -me compartir  la felicitat que sempre obtens de les coses petites.

Les coses petites... quanta tendresa amaguen aquestes paraules. Una persona que gaudeix amb les coses petites és un savi. Sempre t'he admirat, ja ho saps. A tu, que saps ser sempre feliç, sempre, en qualsevol condició. I sempre m'has fet venir ganes d'aprendre de la teva saviesa.

Ho he intentat un cop i un altre i no he estat capaç d'aprendre'n. Per a mi les coses importants tenen més pes que les petites.

Tu semblaves content (però clar, com determinar causes i efectes en algú que sempre és feliç?) amb les coses  que jo t'oferia.  La profunditat dels sentiment, la seguretat, aquest ser-hi que a mi m'agrada, les reflexions sense prejudicis, els replantejaments. Em buscaves, encara em busques per explicar-nos coses, per trobar l'estímul dels meus punts de vista, de les meves rebel·lies interiors i particulars, dels meus objectius, tan diferents dels teus. I jo també. T'he buscat molt, per compartir, per endreçar idees, per intentar trobar el millor de mi, i també el millor de tu.  Ara, a mi em semblaria que tot el que t'ofereixo et sobra, però segueixes buscant-me.

Evolucionem tots i les relacions (com si fossin un ésser viu) evolucionen també.  L'estimació es manté, tenim ganes de dir-nos coses,  ens enviem mil vegades una abraçada, tenim ganes de ser amables l'un amb l'altre, de fer-nos somriure, de ser-hi, tots dos. I en canvi, el diàleg se'ns ha esgotat. Amic, et penso amb un afecte que no ha disminuït ni una engruna i en canvi, ha desaparegut aquella necessitat d'explicar-me i també la de saber què en penses, de les meves coses. Et trobo a faltar, però quan t'escriuria o et diria de veure'ns una estoneta m'imagino sempre aquell tu d'abans. No sé com parlar amb aquest tu d'ara. El tu de les no respostes, dels no plantejaments.

I així oscil·lem, fa dies, entre els silencis i les abraçades virtuals...  Tu creus en el temps, en deixar passar el temps. Jo no. Jo crec en dir les coses pel seu nom i entendre què ens ha passat. Tu no. Tu creus en que cadascú ha de resoldre les seves coses. Jo crec en que hi ha coses en comú que són de tots dos. I en aquest impàs, qui sap si irresoluble: tu em dius que m'imagines i m'abraces, jo no et dic que t'imagino i et parlo. Estic segura que en els teus somnis jo rebo i et torno l'abraçada i en canvi en els meus, poques vegades m'ajudes a buscar les respostes que necessitem.

Te n'envio una altra ben forta, segueixo pensant en tu.

Berta

Segona nit

La segona nit, la Berta va voler donar moltes voltes al voltant del cub de l'amistat, un cub estrany amb moltes cares, potser 1000 cares, per recordar, per escriure, com veia ella l'amistat a través d'ells, dels seus amics. 

Què m'ofereixen els meus amics? Què veig en ells?, què sento que em regalen, quan em regalen l'amistat?

Tinc l'amic de l'alegria i les coses petites.
Tinc l'amiga d'empènyer les idees i els projectes.
Tinc l'amic que sap escoltar com ningú.
Tinc l'amiga de compartir emocions de tota mena.
Tinc l'amic de les paraules boniques.
Tinc l'amiga de ser-hi, com jo.
Tinc l'amic callat de mirada dolça.
Tinc l'amiga de la racionalitat a tot preu.
Tinc l'amic del riure franc i el puntet de misteri
Tinc l'amiga de les converses més transcendents.
Tinc l'amic que sap fer importants les quotidianitats.
I també l'amiga de les converses diverses i variades.

I tinc tants d'amics i amigues estimats, amb qui, a causa de la distància, no ens podem veure, però que sé, sabem que ens duem al cor.

M'adono en escriure aquests escrits de nit, que tinc més amics que no pas cares té l'amistat. També m'adono que cadascú de nosaltres no ensenya una sola cara... Però curiosament sempre n'hi ha una de predominant.

Primera nit

Se n'havia anat a dormir decidida a llegir allò que escriuria ella mateixa l'endemà, o així que pogués.  Va buscar tal com s'havia proposat aquella sensació. En tenia ganes de retrobar-la, perquè era molt agradable.  Era plàcida sí, però també molt més que això, era de nou potent, com si en paraules es pogués inventar la vida, la vida real, la que passarà demà, dema passat, la setmana que ve... 

Es va posar en posició de dormir, però estava desvetllada i per això era un bon moment per a llegir. 

Va veure el títol del seu arxiu de word, el primer: 

Totes les cares de l'amistat. 

Un dia, dalt d'un cim vaig veure una fita a terra. Era gairebé un cub, de color gris, com de ciment. Des d'on el veia jo, tenia una cara pintada amb un gargot de color blau. Des d'on eres tu, veies una cara pintada amb un gargot de color verd. I si canviàvem de perspectiva, el gargot canviava de color. Però a la cara de sobre no hi havia gargot i a la de sota, empotrada a terra segur que tampoc.

Vam comparar el cub de diferents cares amb l'amistat. No ens podíem quedar amb una de sola, si volíem veure-la sencera.

La meva cara de l'amistat, la que jo conec des de sempre se'n diu "ser-hi". Qui sap si, durant tant de temps havia valorat tant aquesta cara, que oblidava que n'hi havia d'altres.

M'agrada ser-hi, tot i que com més rica sóc en amics, se'm fa més difícil ser a tot arreu. Malgrat tot continuo valorant aquesta seguretat, aquesta complicitat especial de saber ser-hi.

Per ser-hi, cal donar una prioritat especial a aquesta actitud. I crec que aquesta prioritat la porto posada sempre.

Quina és la cara de l'amistat que m'ensenyen els meus amics?

Quines són les cares de l'amistat que jo m'oblido de veure?

Les nits màgiques de la Berta

La nit de cap d'any va dormir poc, el sopar de cap d'any, els raïms, el cava, la conversa d'amics... I l'endemà tenia la seva petita tropa a dinar i no podia llevar-se gaire tard.

Malgrat això la Berta no va oblidar la seva pregària (gens religiosa) que practicava cada nit, des de feia més d'un any. Pregària, sí que ho era. Una pregària individual, d'ella mateixa a ella mateixa, o bé de l'ara cap al futur.

I per fi les nits havien tornat a ser un intercanvi enriquidor, en comptes de ser una lluita entre racionalitat i emocions. I fer cas d'aquests intercanvis li havia tornat el benestar i els somriures.

Aquella nit, tan curteta, la Berta es trobava escrivint mentre dormia, uns textos que duien aquests títols:

~ Totes les cares de l'amistat
~ Totes les cares de l'amor
~ Totes les cares de ... (la tendresa, el silenci, la tossuderia, etc)

I encara hi havia més cares... Però no les recordava pas.

El contingut tampoc el recordava i malgrat la falta de memòria, sentia que igualment  ho havia d'escriure.  A vegades és difícil recordar el futur.

No sabia què havia d'escriure però recordava perfectament com se sentia mentre ho feia. I així volia sentir-se. Exactament així i per això va decidir que escriuria aquests textos que només tenien títol. Buscaria la sensació, la fixaria en ella i posaria un d'aquells títols, en un full blanc i a veure què sortia.  

I si la molestava, engegaria la racionalitat a fregir espàrrecs, sense contemplacions. 

Lliris vora l'aigua

He escrit  "tornes"  de  blog  a blog.

Aquesta  és  d'un poema compartit per  altres  xarxes...





















He tornat  a caminar passes  d'altres dies, però ja no em porten als llocs d'abans.
Dels dies que hi eres, quan les hores lliscaven en la nuesa dels sentiments.
Ara ressonen dins meu, en l'espai de la teva absència.

No fa més  fred  que altres  vegades, però tremolo.
I a cops la gèlida foscor  se'm desdibuixa,
una vida per viure  no viscuda.
I una ànima, la meva del tot  mai esculpida.
..................................................................................Mònica Massó


Tornaria a caminar passes d'altres dies, si sabés com fer-les, perquè fossin ben iguals, però certament ja no ens portaran mai més als llocs d'abans.

Aquells indrets màgics, quan pensàvem que la nuesa dels sentiments  era possible, quan pensàvem que teníem els mots domesticats, per fer-nos sempre el millor servei d'apropar-nos.

Però...  no tornarem als llocs d'abans. Diuen que hi ha llocs nous per descobrir, anem-hi...

Existia, abans, una vida per inventar, una proposta per inventar-la, volíem deixar-ho tot a fora, i construir un invent només nostre, per poder reconduir-lo i millorar-lo i eixamplar-lo fins a l'infinit. Ara, la vida ja està inventada, hem atrapat en marxa el carro de les quotidianitats i les hem fet reines  de tot.  
L'amor ja no ens esculpeix l'ànima, tot just l'agombola tendrament. 
Diuen que hi ha nous llocs per esculpir ànimes, anem-hi...
.....................................................................................Carme Rosanas

Escletxa de llum i grisos

A mig  camí entre la Tenebra  i la Claror,  els  dos magnífics  textos  de  Noves  Flors...  amb agraïment  i disculpes  si calen.

Havia passat dies i dies, sense viure a cap pàgina de cap llibre. Les quotidianitats li robaven les  hores, els somnis i oblidaven els  llibres. I en les estones balderes se'ls  mirava sense sentir ni el seu crit  ni el seu reclam. No els forçaria,  si ells  no la cridaven, ella tampoc  ho faria. Trobava a faltar les complicitats, i els punts de contacte entre el llibre i ella, però no se'n sortia. No trobava la manera de retornar-los al seu lloc, el de sempre.

Sabia que no eren els llibres sinó ella. De feia un temps que tot s'ho mirava a través d'uns vidres massa opacs que no la deixaven veure res i aleshores s'ho recreava ella  mateixa a partir del que ja sabia  abans. No veia, inventava. Era ella, i només  ella, la que havia perdut els colors de totes les coses.

De mirar-los i mirar-los, de fugir de moments massa previsibles, de la necessitat d'acolliment i refugi, s'hi va tornar a trobar. Va ensopegar de nou amb aquell autor que enamorava.  I es va fer el miracle. Lectora o personatge, i sobretot les dues coses, saltant de l'un a l'altre, va retrobar l'alegria de ser-hi.

De si s'hi volia quedar a viure allà dins, millor no parlar-ne gaire, només a qui ho podia entendre.  Però ella ho desitjava a causa de les trobades casuals. Li agradava  trobar-s'hi i senyalar les línies on ella hi era   potser  copiar-les  i segur llegir-les i rellegir-les com si  busqués  alguna solució  màgica. I així, s'hi refugiava a estones, unes llargues estones que li retornaven la confiança perduda en les  hores i en els dies.

I així, esperava l'alegria, la veia arribar, com sempre, a través dels mots que treien el cap a l'horitzó del seu camí. No esperaria res d'aquests mots, només ells, amb la màgia que duen, són suficients per fer arribar la joia perduda. Aquella claror, que  ve de lluny i encara no arriba, de mots llegits, de mots escrits. A  la vora del  camí collia mots perfumats del fonoll  que hi creixia. Sense  remei, sembrava de nou aquells que no volia quedar-se, perquè florissin pels altres,  per qui els volgués  collir.

L'escletxa  de llum, entre les grisors, que anunciava que el canvi d'etapa tant temut, potser no seria  tan fosc com semblava.

Clavellines

Et passeges calmadament sobre les hores tristes,sense trabucar els objectes, ni canviar-los de lloc, i no saps ni si caldria, són només objectes,  allunyats de la vida i gens indispensables.La calma,la calma ancestral i la reconquerida de nou amb tant d'esforç, no pot esborrar, per més que t'hi esforcis, aquesta tristesa infinita.

Has de canviar de rumb, fa dies que ho saps... i aquest passeig que fas ha de tombar altres coses que no pas els  objectes,  has destil·lat  aquella tristesa en brut que no et deixava assossec, en una altra mena d'estat, en el qual la placidesa ha pres lloc,  però la immobilitat també.  Qualsevol canvi d'hàbits apresos, d'horaris o de petits costums arrelats sembla un objectiu impossible. I et beus els  glops de rutina indispensable, com medicaments que curen, un dia i un altre.

Mires les clavellines, amb el seu ordre escabellat de pètals menuts i entregirats  i així  et  vols,  elles no entenen d'accessoris  de bellesa,  ni de prestigi, ni de consum. Elles només es  refien  d'allò  més fonamental, l'aigua i la  terra, amb tot  allò que conté  en profunditat  i que a elles  les alimenta. Has mirat d'arraconar els accessoris de la teva  vida  i finalment, t'has  adonat que tot allò que era autèntic i fonamental, també s'ha convertit  en  accessori, no pas  per voluntat  pròpia,  no.  Més aviat  per voluntats alienes. 

En la més absoluta accessorietat, de tu mateixa i de la teva persona, faràs brollar els teus pètals desendreçadament. Ja no et calen tantes coherències, en aquest món absolutament incoherent que es deixa omplir de convencionalitats i condicionants,  que  no et  serveixen i t'embolcallen com en una teranyina  que  t'enganxa  inevitablement. 

No et resistiràs més. Si no hi ha més sortida, seràs accessòria, però accessòria i rebel.

Fins que l'amor em deixi

Tots els continguts del retret, arraconats, omplint racons i racons, sense trobar cap desguàs on llençar-os amb seguretat. L'aire se'ns feia espès de contenir-los a penes. I alçàvem tant com podíem, els peus, per no ensopegar-hi. En silenci, evitàvem adéus i també paraules de futur. Com una escletxeta de sol que s'escola d'entre els núvols, de cop, sorgien paraules clares. Com si s'estengués un miratge d'un bell camí davant nostre, ondulat i serpentejant, de clarors garbellades entre les fulles. I després, de nou un silenci. Aquest buit que m'habita s'eixampla per laberints desconeguts. Més lluny, cada vegada, fins que l'amor ens deixi, per igual, equilibrats de nou, o potser per  primer cop,  en una balança sempre inexacta. 


Torna 61 de Filant Prim: Tots els continguts  del retret

El primer bocí de la història - 13

Estimada Berta,

M'agrada molt el to de la teva carta i la sinceritat amb què em dius les coses... a vegades em fa un cert vertigen llegir-te com em coneixes i com m'endevines. Però t'he de dir amb tota sinceritat que la carta que més he anat llegint i rellegint és l'altra, l'anterior. Et vaig contestar amb sinceritat i pensant bé el que et deia, però ja ho vas veure  no tenia moltes respostes. Però, la teva, és una carta tan profunda  i tant pertinent que no he pogut fer altra cosa que llegir-la  i rellegir-la, xopar-me d'ella. Anar-hi descobrint diferents  matisos  a cada lectura. 

En no tenir respostes, ja ho saps, quan parlàvem en directe, a vegades preferia callar i abraçar-te.

Però sé que tens raó quan em dius que m'enganyo. Per què  em costa tant adonar-me que m'enganyo? Ja saps la meva manera de funcionar. Això és el que tinc, doncs això és el que vull. Aquesta necessitat que tot estigui  bé, que tothom estigui content... no puc suportar que les persones que estimo no estiguin bé. I potser sóc molt egoista, però si a sobre és a causa de mi... necessito un temps, necessito apartar-me. Quan et vas començar a entristir per les meves actituds... jo continuava dient-me, dient-te que tot estava  bé, que no hi havia cap problema. No vaig saber com parlar-ne, ni com resoldre-ho. Ja sé que tinc  una feina a fer, acceptar que quan les coses no surten bé, no cal  fugir, cal aclarir-les  i parlar-les i resoldre-les.

Hi ha coses importants, que ens afecten, que voldríem millorar i la meva inconsciència no ho permet.

Voldria recordar-te unes paraules de la teva carta anterior, perquè per a mi són molt importants:

"Valents en el present i en el futur. Sabent que la claror de les mirades no s'ha apagat en cap silenci i que només hi ha un lloc per trobar-nos: l'acolliment,  el nostre  acolliment  de sempre." 

És així com vull que ens retrobem i jo desitjo tenir una mirada nova, en el gest  de cada  dia, en les quotidianitats. I estic esperançat i il·lusionat  en aquesta  nova etapa  que per  a mi comença.  L'etapa  del temps  retrobat.

Tu i jo deixarem que aquest temps retrobat ens ajudi i malgrat la idea diferent que tenim dels  sentiments, jo tinc  ganes de reinventar-me i de ser una mica  més  jo mateix. I vull repetir-te que estic molt content i molt il·lusionat que siguis a la meva vida. Espero que podrem veure'ns  molt aviat

T'estimo molt

Martí

El primer bocí de la història - 12

Estimat  Martí,

Ja he acabat les meves vacances i m'ha agradat trobar la teva carta, com sempre. Segurament que tens raó que tot, algun dia o altre, s'ha d'acabar i jo potser m'agafo una mica massa fort a les  coses que m'agraden.

He llegit i llegit la teva carta i retrobo algunes coses molt importants per a mi. Després de tempestes i silencis, tens el mateix  esperit positiu de sempre, m'he sentit acompanyada i consolada per la teva carta. Hi he trobat la mateixa tendresa i proximitat que sempre. I també, he retrobat a nivell de sentiments, la mateixa desigualtat de sempre. Els meus intensos, els teus controlats.

El temps no ha passat en va, i  ja  he anat  fent  el camí  d'acceptar les coses tal com són.  Bé, el problema és que jo no crec que sigui acceptar les coses tal com són, perquè  no crec que siguin així. Crec que accepto allò que tu vols fer-te creure i fer-me creure que és. Però recorda que m'has dit moltes vegades que et conec millor que tu mateix. I com que et conec, sé que aquest desig que manifestes, com una cosa afegida que no canvia res... és allò que tu vols creure que pot ser. Estic segura que tu pots fer que sigui  així. No pas perquè et falti el sentiment adequat paral·lel al meu, sinó perquè com que no vols que hi sigui el controles, el tens a ratlla i Tatxan! ja no hi és. No hi fa res, tot això t'ho dic només com una explicació del perquè m'ha costat tant acceptar  questa actitud teva. Si l'hagués vist ben bé autèntica, faria mesos que tot estaria resolt, però l'he vist buscada, forçada, treballada. Vas necessitar 6 mesos de silencis, de no comunicació, per posar aquesta distància que ara llueixes amb tant d'afecte  i optimisme.

I fins i tot ho entenc, no vols canviar res de la teva  vida. Però tu has d'entendre també que seria molt suïcida per part meva acceptar el que em proposes sense que hi hagi una mica d'equilibri entre els nostres sentiments. Renunciar a l'amor i al sexe amb tu, estic segura que se'm fa més difícil a mi que no pas  a tu. A tu tot et va bé, tal com em dius a la carta. Deixem doncs les coses en el lloc que estan i tornem a parlar-nos amb sinceritat com havíem fet sempre, sempre, vull  dir abans del  desig.

Tu ja saps que crec que amb desig i tot, aquesta relació podia continuar essent pura, això no hauria d'enfosquir res, només fer-ho més lluminós, però no pas d'aquesta  manera.

Les vacances m'han anat molt bé i he gaudit dels dies i de les activitats i de les coneixences que he fet. He tornat amb les piles carregades,  disposada a passar pàgina d'una vegada i al mateix temps a deixar les coses el més semblant possible a com havien estat  sempre.

A veure com va  la nostra tardor, si serà certa, com tu dius o incerta, com deia jo...

T'envio una abraçada,  t'estimo  molt.

Berta

Primer bocí de la història - 11

Estimada Berta, 

No t'has de preocupar per si escrius una carta de Juliol o no. Totes les coses tenen el seu temps. Fa anys que ens escrivim les cartes d'estiu, tu al Juliol, jo a l'agost i les he gaudit molt i m'ha agradat molt que hi fossin, però totes les coses tenen un final. I si s'acaben les cartes d'estiu, s'han d'acabar plàcidament. No t'hi amoïnis gens.  Si no hi ha cartes  a l'estiu,  hi haurà alguna altra  cosa  en el seu lloc.

Te'n recordes? primer hi havia les llargues cartes, després va ser el temps dels dinars, després  el temps dels mails curtets i més freqüents... mai no sabem què vindrà després i això té també la seva  gràcia.

Aquesta carta d'aquest any, com totes les dels altres anys, és per gaudir-la en estones de solitud i de calma, per llegir-la i rellegir-la. Ho he fet, ja ho saps. Sempre  ho faig. Ho he fet amb plaer  i  una mica d'inquietud, perquè no sé si sabré donar-te la resposta  adequada. La que tu voldries, la que esperes.

Tampoc no sé com parlar-te d'aquesta tardor. No sé pas perquè la veus incerta. No ho és. Els hàbits poden canviar, però trobarem o mantindrem els nostres ritmes i les nostres maneres de fer. No crec que les  coses canviïn molt, però potser m'equivoqui. Encara no sé què seré capaç de fer amb el meu temps retrobat. Per això no sé com parlar-te d'aquesta  tardor. Tot són preguntes i no tinc respostes per gairebé res.

Ja saps, estimada, que m'agradaria barrejar-nos com aigua i sorra, m'agafo a les teves paraules tant belles i voldria donar-los-hi un significat que no sé si és el mateix que tu. Crec que tenim molta feina feta pel que fa a la coneixença que tenim l'un de l'altre. Sí,  m'agradaria  barrejar-nos.

Sempre i en cada  moment, jo he  vis  tresors compartits entre tu i jo i em sorprèn una vegada  més que em diguis que has de reconstruir les xarxes de pensaments per retrobar-los. Què ha passat dintre teu? quins camins has recorregut per haver  perdut el  valor dels nostres  sentiments compartits, de la nostra amistat tant potent i tan consolidada? Jo no sé  veure res  de terrible  en tot el que ha passat. Són simplement moments que hem viscut de maneres diferents. M'imagino retrobar-nos després de l'estiu amb la mateixa alegria que sempre. Com si res  no hagués  passat, perquè  jo crec  que  no ha passat  res de dolent. Ritmes diferents, necessitats diferents,que no són dolents en cap moment. Ni el uns ni els altres. Ens retrobarem  en l'alegria i la  felicitat. Sigui com sigui  el camí que ens espera. Com pots  dubtar-ho?

No vull que sentis cap tristor...  encara que les pluges que esperes no arribin.  

Potser ens trobarem en el mateix indret, o potser no...  sembla que això  ha estat complicat darrerament com no havia estat mai. Però segur que trobarem el nostre lloc on sigui possible mantenir la nostra amistat.

I em sap molt de greu, però no sé com expressar-te el que sento per tu.  El sentiment no ha canviat, sempre t'he estimat i sempre hem estat  amics... no hi ha res de nou en el sentiment. Et desitjo,  sí, Berta. I això ho ha de canviar tot? No és possible estimar-nos com sempre malgrat el desig?

Podem donar sortida al desig o no, podem triar i en cap dels dos casos no hi ha cap problema. Farem el que tu vulguis que fem. El que jo vull ja ho saps  de sobres.

Que tinguis una bona tornada de vacances, tu també Berta.

Ens veurem molt aviat.  Una abraçada.

Martí